És sabut que els jueus celebraven en la Pasqua el seu alliberament de l’esclavatge sofert a l’Egipte i nosaltres, cristians, celebrem el “pas” de Jesús a través de la mort (“Pasqua” vol dir “salt, trànsit”) a la vida nova de ressuscitat. És per a nosaltres el moment decisiu i el fet més important de tota la història humana.

La Setmana Santa no és una simple commemoració. Aquells fets es fan presents en les nostres celebracions en els Oficis de la Litúrgia del Dijous Sant, del Divendres Sant, de la Vetlla Pasqual, de la Missa de Resurrecció. És una actualització d’aquest esdeveniment de la Mort i Resurrecció del Senyor, “misteris de la salvació actuats per Crist en els darrers dies de la seva vida, començant per l’entrada messiànica a Jerusalem".

Convé repetir-ho una vegada més: la Setmana Santa litúrgica i la Setmana Santa popular han nascut de la mateixa fe. La primera reviu la Mort i Resurrecció de Jesucrist en els temples, en la litúrgia, sota els signes sacramentals. La segona recorda al carrer, de manera pública, emotiva, plàstica, aquest mateix esdeveniment. Neix com un complement de la litúrgia (i de la catequesi) que no arribava al poble cristià. La gent senzilla necessitava veure més, sentir més, participar més activament, identificar-se més visiblement amb el Senyor en els episodis de la Passió i Resurrecció.

Tant de bo que la nostra Setmana Santa, amb tots els seus components, sigui cada vegada més capaç de suscitar també els sentiments religiosos que li són propis. I millor encara si aquest fons religiós que hi ha en el cor de tants de nosaltres es reactiva i s'enriqueix al llarg de l'any, descobrint la Persona de Jesús i celebrant en comunitat els sagraments de l’Església.

Arribats aquí, podríem somiar en un confrare (ideal?) que fos un cristià que viu intentant tenir en compte les pautes de l'Evangeli i els criteris fonamentals de conducta proposats per l'Església; que cada dia dedica almenys uns instants a pregar; que celebra habitualment l'Eucaristia els diumenges i participa a les principals iniciatives de la parròquia; que en la vida ordinària no dissimula la seva condició de cristià; que viu especialment preocupat per la fraternitat (confrare significa “germà amb altres”), sempre disposat a ajudar i sensible als problemes socials. Una persona que intenta viure com un cristià en tots els aspectes de la seva vida. Amb debilitats i amb incoherències, però ho intenta.

Cal que en tot el que diem i fem es noti aquest convenciment de la salvació que hem rebut per Jesucrist, de la vida que ens arriba mitjançant la seva entrega amorosa. Els cristians hem de ser signe clar d’aquesta presència del Ressuscitat, un testimoni per a tots de que val la pena viure per Ell i amb Ell. I tant de bo traspuem l’alegria de ser una comunitat “renovada pels sagraments pasquals”.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida