Una pregunta que cal fer-se
Celebrant el Dia del Seminari i contemplant la reacció de Saule de Tars després d’encreuar-se amb Jesús d’aquella manera tan extraordinària al camí de Damasc, he pensat en tants de joves que han pogut viure una particular experiència de fe i de comunió eclesial amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut. Voldria demanar-los obertament a tots ells i elles si tenen el cor obert per a formular-se personalment una pregunta com la de Saule: “què vols que faci?”.
Us convido a dir-li al Senyor: ara que novament m’he trobat amb Tu, què vols que faci de la meva vida? Què esperes de mi? Quin projecte tens sobre mi? Aquesta és la pregunta correcta i no “què hi vull fer de la meva vida?”. Perquè tots hem vingut al món amb un projecte de Déu sobre cadascú i cal preguntar-se si l’estem realitzant.
En totes les vocacions que ens explica la Bíblia, de moltes maneres i en situacions molt diferents, hi ha sempre la mateixa pregunta de part del Senyor: “Puc comptar amb tu?”. I l’última paraula que l’Evangeli de sant Joan posa a la boca de Jesús és aquesta: Segueix-me! Tot un detall de gràcia i d’amistat.
Estimats joves: la qualitat de la nostra vida depèn de la idea que ens fem d’ella, del perquè de les nostres decisions i eleccions, de les motivacions i valors que busquem o que ens mouen interiorment... I aquí entra també la fe, l’acceptació de la gràcia de ser cristià. “Soc cristià per la gràcia de Déu”, com diu el Catecisme. És una iniciativa gratuïta del Senyor i no fruit dels nostres mèrits.
I és en aquest camí de fe on anem descobrint una manera particular d’entendre la vida i viure-la: el seguiment de Jesús. Ell ens crida (vocació) a formar una família, a servir a la comunitat en diferents nivells, sempre tenint presents seriosament en tot els seus criteris i actituds; o a lliurar-nos amb més radicalitat al seu servei i al de la seva Església, estimant Déu amb tot el cor i estimant a tots de la manera més semblant a com Ell els estima, amb tota llibertat i sense lligar-se ni excloure ningú.
M’avanço a dir que aquesta crida a consagrar la pròpia vida donant-la “amb cor indivís” (com diu sant Pau), no és cap privilegi. És un do del Senyor a la seva Església i al món, al que hem de servir com a llevat, sal i llum. Un do que necessitem per a l’Església de Lleida i per a l’Església Universal. Cal que tots els batejats arribem a sentir aquesta necessitat com a cosa pròpia. La vocació és un esdeveniment personal, però també ho és de tota l’Església i cal que tots hi pensem.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida