Així com en altre temps Israel peregrinava pel desert, ara els seguidors de Jesús hem de tenir molt clar que no és un eufemisme parlar d’una "Església en marxa", és quelcom constitutiu de la pròpia identitat. Això ens demana acceptar el devenir com una dimensió pròpia i essencial. Som sempre en camí vers la ciutat futura.
Del fet que l’Església sigui "peregrina", el Concili Vaticà II dedueix que és "imperfecta", que ha de prendre consciència de la seva relativitat en molts aspectes -atès que únicament el Senyor és "Absolut"-, i que cal viure en contínua renovació, en recerca permanent i en actitud d’"escolta” de l’Esperit i de les seves exigències cada dia (cfr Lumen Gentium 2 i 39).
Tanmateix aquesta provisionalitat constitutiva mai no s’ha de veure com una fuga del món sinó, ben al contrari, com quelcom que ha de fer més vives les responsabilitats i que ha d’estimular en nosaltres, cristians, una gran sol·licitud per al treball present i, encara més, sabent que condiciona la nostra pròpia salvació eterna (cfr. Gaudium et Spes 21 y 43). L’Església (i tots els seus membres) es troba "en el món" i no ha estat treta fora de la seva pròpia realitat humana.
Precisament aquesta mateixa historicitat és la que ens imposa viure en un règim de vels, d’obscuritat, de distàncies, d’aprenentatge, d’etapes intermèdies, de demora, de progressivitat, de camins a recórrer. És la condició pròpia de tot allò temporal i, en el cas de l’Església, és lo propi d’un Poble portador de Déu, que ha de difondre i fer visible el seu Misteri a través del temps com una mediació o "poble sacramental”. Per això també la necessitat de la seva "visibilitat" institucional, limitada i imperfecta, signe i vel al mateix temps, funcional però necessària (cfr. Lumen Gentium 9 y 48).
Animo tots els batejats a seguir caminant com a peregrins que saben que encara no han arribat a la meta i, per això, de cap manera ens podem instal·lar en idees o pràctiques religioses inamovibles, actituds inflexibles i formes de vida que no admeten revisió o posada en crisis. Un cristià o un grup que creu en Jesús s’ha de qüestionar de manera permanent ja que, per voluntat de Jesús, forma part d’"un Poble en camí", en marxa cap a la plenitud. Un poble de pecadors, de peregrins que ja se saben regenerats per la Mort i Resurrecció del Senyor, tot i que encara no han arribat a l’etapa definitiva.
El Papa Francesc no cessa d’insistir, amb gestos i paraules, en la necessitat de què tots i cada un dels membres de l’Església, i totes les nostres estructures i institucions, adoptem una actitud de discerniment i conversió permanent. Això implicarà, en la vida i en la missió de l’Església, una presa de posició clara, precisa i inequívoca, sobre la primacia absoluta dels valors evangèlics.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida