A l’evangeli es presenta la institució de l’Eucaristia com el punt d’arribada de tota la missió de Jesús. “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu” (Lc 22, 15-16). Per això, és normal que la celebració de la Eucaristia aparegui com la font i la culminació de la predicació evangèlica i centre i arrel de tota la vida dels deixebles de Jesús (PO 5; 14).

Caldria recuperar el dinamisme profund de la celebració eucarística i penso que la celebració del Corpus ens ofereix una bona ocasió. La vida cristiana, tota ella, té el seu centre en l'Eucaristia i la vivència d’aquest sagrament no pot reduir-se a un ritu o a una devoció privada.

Ja al segle II es demanava prendre seriosament les coses afirmant que “no és permès a ningú de participar de l’eucaristia... si no viu tal com Crist ens va ensenyar. Perquè no mengem l’eucaristia com si fos un pa ordinari, ni la bevem com una beguda usual, sinó que hem après que aquell nodriment sobre el qual va ser dita l’acció de gràcies que conté les paraules de Jesús... és precisament la carn i la sang del mateix Jesús que es va encarnar” (St Justí).

I, com escrivia el beat Salvi Huix, bisbe màrtir de Lleida, “quan participem de l’Eucaristia ningú no hem d’oblidar: l'Església, la nostra terra nativa, la diòcesi, la parròquia, la família, els amics, els nostres difunts, els pobres, els malalts, totes les misèries del món. Molt en particular els pecadors, els indiferents, els tebis, els vacil·lants..., els qui lluiten per la virtut, per adquirir-la, per no perdre-la, per encertar a perfeccionar-la.”

Tanmateix, cal rebutjar la temptació d'una espiritualitat oculta i individualista, que té poc a veure amb les exigències de la caritat, ni amb la lògica de l'Encarnació... El missatge cristià, no aparta els homes de la tasca de la construcció del món, ni els impulsa a despreocupar-se del bé dels altres, sinó que els obliga més a dur a terme això com un deure (Joan Pau II, NMI 52). Per això, per tal d’evitar un possible divorci entre la celebració de l'Eucaristia i la vida concreta, hem d’aprofundir en el sagrament de la nova aliança i no perdre de vista la dimensió social de la fe. És el sagrament de l’amor i, en conseqüència, compromet a una vida de servei i lliurament.

La participació en l’Eucaristia ens introdueix en el dinamisme propi de la comunió: ens fa aprendre a viure del do de Déu i a viure essent un do per als altres. Jesús ha estat el perfecte “home-per-als-altres” i acostar-nos a Ell participant de la seva taula ens ha de fer créixer en la mútua donació, en el compartir, que és més que fer coses pels altres. L’Església està cridada a manifestar i a realitzar el misteri de l’amor de Déu als homes en lo concret de la història (cf. GS 45), i el mateix ha de fer cada un dels seus membres en la vida de cada dia.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida