Els 50 anys de l’experiència educativa de l’Esplai Epis em dóna ocasió per a reflexionar sobre alguns aspectes de la difícil tasca d’educar, sense oblidar que els primers agents de l’educació d’un fill són els seus pares i fent una crida a la necessària articulació amb totes les instàncies educatives. Cal sempre una complementarietat entre els pares i els educadors d’un moviment, d’una escola o d’una parròquia. L’educació és multiforme i les tasques educatives són un àmbit on la creativitat és incessant i hi ha molts papers a desenvolupar.

Sense voler simplificar podríem dir que tota acció educativa, per la seva naturalesa, té com a primer objectiu fer créixer en la llibertat i en la responsabilitat. Són indispensables perquè les persones puguin assumir les seves tasques en la societat.

Educar, a més, suposa també transmetre alguns valors fonamentals: una justa llibertat davant les coses, respecte per l’altre, sentit de la justícia, capacitat d’acolliment, diàleg, disponibilitat desinteressada, servei generós, solidaritat... Per sí mateixos, aquests valors contribueixen a desenvolupar persones vertaderes, justes, generoses, fortes i bones. I més si tenen com a fonament l’amor, valor generador de la resta de valors (tot i que amb la paraula amor arribem a designar realitats molt dispars i, de vegades, més que discutibles). Aniria bé reflexionar a fons sobre 1Corintis 13, que defineix perfectament les qualitats d’un amor veritable: "és pacient, és bondadós; no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta".

Però hi ha un particular a tenir en compte en l’educació: en l’etapa d’infància i adolescència, tots necessitem referents fixes i estables que ens puguin orientar. Això s’ha de traduir per part de l’educador en l’exercici respectuós, ferm i confiat, de l’autoritat, practicat com un servei amorós sempre amb el diàleg necessari i acompanyat del testimoniatge del propi exemple, que és allò que el fa creïble. Avui es parla molt de l’educació en valors, però aquesta és totalment inútil sense models a imitar. No podem pretendre inculcar en els altres una escala de valors que no sigui present en la pròpia vida (cosa especialment important per als pares i mares). Això ens porta directament al problema de la coherència i de la humilitat: coherència entre allò que diem i allò que fem, i humilitat per a reconèixer els nostres propis errors i començar de bell nou.

Convindrà, doncs, reflexionar primer sobre les nostres actituds abans de posar en solfa les d’aquells que acompanyem en la nostra acció educadora. Allò que sigui realment important per a nosaltres, ho serà també per a ells, encara que momentàniament no ens ho sembli.

Caldrà saber conjugar amor i llibertat amb responsabilitat, límits i no permissivitat. Amb raó s’ha dit sempre que educar és un art. 

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida