[11-03-25] BUSCANT LA VERITAT
LA INVESTIGACIÓ DE LA VERITAT
La setmana passada veiem com els savis, filòsofs i erudits de “L'Escola d'Atenes” cercaven el bé i la veritat. Quina veritat? Evidentment, aquests savis s'emparaven a la ciència i buscaven demostracions empíriques del comportament dels fets físics. Tot i això, tots sabem que la primigènia Escola d'Atenes (s. V aC) no va poder conèixer Jesucrist; no va conèixer la veritat de Jesucrist, la veritat de Déu. En canvi, ara, al segle XVI, Rafael, el papa Juli II, della Rovere, o l'humanista ferrarès Celio Calcagnini (principal mentor i inspirador de les pintures de les “Estades de Rafael”) ja coneixen Jesucrist. La diferència és abismal.
LA PLENITUD DELS TEMPS
Ara, doncs, com afirma l'insigne historiador de l'art alemany, Ludwig H. Heydenreich (1903-1978), els savis d'Atenes, que representen els savis de l'Antiguitat clàssica, i els savis de l'Època del Renaixement, debaten com poder trobar l'autèntica orum” ( 4), que és aquell que, definitivament, satisfà, sanciona i purifica totes les fonts i maneres del saber de la història i les condueix irrevocablement al bé comú —i salvífic— de tota la humanitat; ara s'ha descobert i s'ha trobat el vèrtex de la “Veritat” desitjada per tothom, plena i autèntica, alliberadora, perdurable, eterna.
EL FECUND I SEMPRE NECESSARI DIÀLEG ENTRE L'ESGLÉSIA I LA CIÈNCIA
Això és un fet únic a la història. Segurament, per primer cop, l'Església i la Ciència s'asseuen a parlar; fides et ratio, fides et intellectus conviuen i s'enriqueixen caminant units; aquest va ser un desig sincer dels grans humanistes europeus del segle XVI, entre els quals hi havia papes (Pío II, Piccolomini, per exemple) i molta més gent d'Església. I per això aquesta Església es va obrir, de cor, a aquests savis i científics del Renaixement. En efecte, aquells humanistes tenien una consciència lúcida i ben nítida del gran valor afegit que suposava creure en un Messies molt humà i que, a més, havia vençut “l'impossible”, és a dir, havia derrotat el mur de la mort i el de la imperfecció, instaurant el món del Bé de l'Amor etern. Segons el savi professor italià Eugenio Garin (1909-2004), als cors d'aquells humanistes ressonaven amb tota claredat unes paraules encoratjadores: “He ressuscitat, i ara sóc per sempre amb tu, amb vosaltres” (sal 118; Mc 16, 1-7). Això tot ho feia molt diferent, l'Esperança d'una humanitat cada dia més perfecta era no sols possible, sinó indeturable, perquè, com sabem els cristians, “el món (a poc a poc) camina cap a la seva definitiva perfecció” (Youcat, núm. 51).
PLATÓ I ARISTÒTELS SEMPRE VAN CAMINAR A LA RECERCA DE LA “VERITAT”
Per això el detall que ara us assenyalo és molt important. Fixeu-vos bé: la mirada i els passos sòlids de Plató i d'Aristòtil (representats per Rafael a “L'Escola d'Atenes”, situada al mur oest de l'Estada) caminen amb fermesa i seguretat cap a l'esmentada “Veritat”. Una Veritat que està representada enmig de la paret del davant, el mur est, on veiem “La Disputa i la Veritat del Sagrament de l'Eucaristia”, situada a la mateixa estada (l'anomenada “Estada de la Firma”), on precisament es troba la manifestació més sublim d'aquesta “Veritat” i citada “Plenit Temporum”). És increïble comprovar com el pare i els seus ajudants van arribar a pensar totes aquestes subtileses. I com ho van fer amb tanta precisió i exactitud: la mirada i els passos de Plató i Aristòtil es dirigeixen invariablement cap a la “Veritat” més plena. A més, segons Heydenreich, ara, a Roma, s'havia arribat a “l'època dels genis”, és a dir, en la plenitud dels grans artistes d'Europa occidental. I tots cercant la Veritat.
LA MEVA VIDA NOMÉS POT TENIR SENTIT SI PROP DE VERITAT EL “BÉ” I LA “VERITAT”
Sí, aquella gent (i aquells artistes), a l'empara de la “Veritat” que derivava de la “Plenitud Temporum” (la Plenitud dels Temps, l'encarnació de Déu) buscava el “Bé” per a tothom. Només aquesta cerca sincera podia donar sentit a la seva vida. Un “Bé” i una “Veritat” edificats de bondat, de respecte, d'ecumenisme, de fraternitat, de justícia, de pau i d'una bellíssima i fructífera “Harmonia Mundi”. I això, Rafael ho va representar majesturosament. Si es fixa, Plató (amb el seu “Timeu” a les mans) està assenyalant el cel i simbolitza la via més idealista del coneixement, mentre que Aristòtil (amb la seva “Ètica” a les mans) assenyala el sòl, fent referència al seu realisme més immanent i racional. Aquells savis estaven segurs que Fe i Raó no eren excloents ni estaven enfrontats, sinó que eren com dues ales germanes amb què els humans aconseguien la plena possessió d'aquesta anhelada Veritat.
Molt estimats pelegrins, estem nosaltres plenament convençuts de tot allò que hem anat dient? Som conseqüents? Continuarà la setmana que ve.
Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic.
Foto: Rafael, La disputa del Sagrament de l'Eucaristia, visió de conjunt 1509-1512. A la part superior hi ha l'Església triomfant, a la inferior veiem l'Església militant. © Musei Vaticani.