Català
Español
Amb el traspàs del nostre estimat Joan Viñas, més enllà de la tristor provocada per l’impacte d’una notícia a la qual, malauradament, ja ens estàvem preparant, ens toca valorar amb serenitat i —permeteu-m’ho— amb un punt d’alegria, una trajectòria coherent i plena de força. Aniríem a buscar els qualificatius més rellevants de la nostra llengua per definir-lo a ell i la seva manera de fer i de ser i, tot i així, no ho diríem tot. Condensar la trajectòria vital de qualsevol persona en poques paraules és un risc i un error. En el cas del Joan, a més, és impossible. Va fer el camí de la vida al seu ritme, amb les seves intuïcions, amb les seves qualitats, amb encerts i errades, com tota persona humana. La grandesa d’una vida, però, es mesura per la força amb què s’ha viscut. En el cas del Joan —diguem-ho sense embuts—, la intensitat ha estat elevada en tots els camps en què ha participat. Això forma part del seu bon testimoni. Per a tots nosaltres, suposa una invitació a lliurar la nostra vida sense perdre’ns en detalls superflus.
Fa pocs dies, abans d’entrar a visitar la nova rectora de la Universitat de Lleida al seu despatx, vaig trobar-me amb un quadre del Joan, al costat dels altres rectors. Em va agradar. Se’l veia alt, com era, ben disposat i, sobretot, rialler, encomanant salut. Els doctors no tenen totes les solucions per a tot, però saben situar-se davant de molts escenaris de fragilitat, del tipus que sigui. Amb tot, no és el mateix un doctor que somriu que un que no ho fa. La tasca humanitzadora del personal sanitari fou una de les seves prioritats, aquí i arreu. Un doctor que anava més enllà de la gestió, però no sense aquesta, perquè tota institució, sigui quina sigui, no pot oblidar mai les persones.
El Joan estava compromès amb els més febles, els més desafavorits, és a dir, amb tothom. I ho ha estat fins al darrer moment, suggerint que, en comptes de flors, els qui el vulguin honorar facin un donatiu a Arrels. Anava a tot arreu i es feia present en la mesura de les seves possibilitats, que eren quasi infinites. A tot arreu, si se li demanava, oferia el seu testimoni, no només el de la malaltia, viscuda familiarment amb coratge, resistència i paciència, sinó també el de la seva fe. Una fe viscuda a casa, amb els amics i a l’Església. No podia ser de cap altra manera.
El seu testimoni és el d’un gran cristià que ens ha edificat a tots, fins i tot a mi, recent arribat a Lleida. No deixava mai de celebrar la fe, de pregar, d’escriure, de pensar i de posar-se al servei de qui fes falta. La grandesa de la seva vida es detectava pel valor que atorgava a les petites coses i a les relacions humanes de qualitat. La seva feina i la seva vocació van coincidir, perquè es tractava de viure i ajudar a viure. D’una manera generosa, esperançada i fraternal, va estar implicat en aquest profund sentit d’estimar la vida.
Marxa un doctor, un amic i un cristià: el Joan que tots hem pogut conèixer, saludar i amb qui hem compartit moments inoblidables i de gran intensitat. Però ens queda un llegat de ciència, de responsabilitat, de fraternitat i de fe que no podrem oblidar mai. Gràcies, Joan.
+ Daniel Palau, Bisbe de Lleida