El darrer diumenge de gener i tal com mana la tradició, Lleida festeja la Mare de Déu de l’Arcada, patrona del carrer Major. Aprofitant l’avinentesa, és bo fer un xic de memòria històrica d’aquesta advocació mariana tant lleidatana i alhora també poc coneguda, encara que per davant de la seva imatge de l’Eix Comercial hi transita gairebé tothom.

En aquests temps de pandèmia, potser caldrà començar referint-nos a la Verge de l’Arcada, com la que va salvar als veïns i veïnes del carrar Major de Lleida en l’epidèmia de la Pesta Negra de mitjans del S.XIV. Estesa enormement per Europa, la nostra ciutat es contagiaria a finals de maig de l’any 1348 i s’estendria fins a finals de setembre, patint l’envit de la malaltia amb una davallada demogràfica. Coincidí tot plegat amb l’aparició del “Regiment de Preservació a apidímia e pestilència e mortaldats”, escrit pel físic i professor de l’Estudi General de Lleida Jaume d’Agramunt, que es considera el primer text mèdic escrit en català, en el qual s’aconsellen mesures preventives d’higiene personal per fer front a la Pesta, molt semblants a les actuals per fer front a la Covid 19.

És en aquest context, segons explica Josep Lladonosa, que els veïns del carrer Major van posar-se sota la protecció de la Mare de Déu de l’Arcada, que ja tenia fama de fer miracles, demanant-li els alliberés de la Pesta. Diuen les cròniques que així succeí, passant l’epidèmia de llarg quedant bona part dels seus veïns immunes del contagi; fins i tot algunes famílies d’altres carrers i barris es traslladaren a viure al carrer Major, convençuts com estaven que la Verge de l’Arcada els protegiria de la Pesta.

Els orígens de la imatge els trobem en l’anomenada Arcada de Castro, nom d’una de les portes d’accés a la ciutat de l’antiga muralla romana, on hi havia una petita imatge de pedra de la Mare de Déu que els lleidatans ja anomenaven de l’Arcada, en referència al seu emplaçament. L’any 1802 enderrocaren el portal i la imatge, aquesta ja de fusta policromada, va ser ressituada en una fornícula oberta a la façana del N. 7 del carrer Major i, a partir d’aquest moment apareix i desapareix de la seva fornícula segons els conflictes bèl·lics o els posicionaments polítics. Així, durant la Guerra de la Independència i per tal d’evitar la seva destrucció, va ser amagada sota les escales de la casa per tornar-la al seu lloc una vegada passat el perill. L’any 1868, amb motiu de la Revolució de Setembre, la Paeria obligà a retirar dels carrers i places totes les imatges religioses i, en compliment de l’ordre, la Verge fou retirada per tornar de nou a la seva capelleta durant la Restauració Monàrquica. L’any 1936, les propietàries de la casa, les germanes Dolors i Filomena Alcaide Gabaldà anomenades “les Tonyetes”, retiraren la imatge i la guardaren en lloc segur. Passada la Guerra la dipositaren a l’església de Sant Pere, on encara avui es venerada.

Posteriorment, el 7 de gener de 1959 l’Associació de Veïns i Comerciants del Carrer Major i Plaça Paeria, la proclamà Patrona de l’entitat i el mes de setembre de 1960 convocà un concurs per a fer una imatge de pedra i recuperar així la seva presència a la via pública. El concurs va ser declarat desert i es feu una nova convocatòria, amb una dotació de 25.000 pessetes pel primer premi i dos accèssits de 2.500 pessetes pel segon i tercer. El jurat, presidit per l’arquitecte Manuel Casas Lamolla, veí del carrer Major, atorgà el premi a l’escultor Innocenci Soriano-Montagut i Ferré (1893-1979), pare de l’arquitecte Miquel Àngel Soriano-Montagut i Marcos, que era aleshores professor de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, substituint en aquesta càtedra a l’escultor Frederic Marès, després d’haver obtingut el 1936 la plaça de professor de l’Escola d’Art de la Universitat de Salamanca, de la qual seria el seu primer director i, alhora, membre de la Junta de Govern de la Universitat que presidia aleshores Miguel de Unamuno. Curiosament els dos accèssits, en atenció a la qualitat de les obres presentades, van ser pels escultors Antoni Abat i Leandre Cristòfol.

Per a col·locar la imatge premiada realitzada en pedra d’Ulldecona a la façana de l’església de Sant Pere, va ser precís construir una capelleta, projectada per l’arquitecte Manuel Cases Lamolla, que fou realitzada pels tallers de pedra artificial Argilés de Lleida, amb pedra procedent també de les pedreres d’Ulldecona.

La benedicció i inauguració de la nova Mare de Déu de l’Arcada tingué lloc el 29 d’octubre de 1961 a càrrec pel bisbe Aurelio del Pino, essent apadrinada pel governador civil José A. Serrano Montalvo i per Pilar Gil, esposa de l’alcalde Francesc Pons. De tot plegat farà 60 anys.

Antigament la festa de l’Arcada tenia lloc el 12 de setembre, festa del Dolç nom de Maria, amb ofici religiós, balls i focs d’artifici. En la postguerra es traslladà al tercer diumenge de setembre, després dels Aplecs de Butsènit i Grenyana, per passar a celebrar-se a partir de 1962 el darrer diumenge de gener, tot i que l’actual Pesta de la Covid 19 ha forçat enguany el seu ajornament al primer diumenge de febrer. Un fet que mai s’havia donat en aquests darrers 59 anys.

(Article publicat al diari “La Mañana” de Lleida, el diumenge 31 de gener de 2021, Festa de la Mare de Déu de l’Arcada)

Per: Jordi Curcó

Historiador i Periodista-----------