Benvolguts diocesans:

Em sembla una obligació comentar avui la festa que celebrem i que té molt que veure amb els nens. Són ells el centre de la nostra atenció dedicant temps i imaginació per comprar uns regals que els ompliran d’alegria. Els pares, tiets i padrins s’esforcen en complaure les peticions que per carta han fet els més petits de la casa i compartir amb ells la sorpresa i la satisfacció. Si bé és cert que aquest costum s’ha estès entre els adults que esperen amb certa il·lusió que algú expressi la seva estima amb un regal.

L’origen d’aquesta festa es remunta a aquell passatge de l’evangeli de sant Mateu en el qual tres mags, arribats d’Orient, busquen al Rei dels jueus que ha nascut. “Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar... va convocar als mestres de la Llei... que li respongueren que naixeria a Betlem de Judea. L’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, es prostraren a terra i el van adorar. Li oferiren present: or, encens i mirra”.

És cert que els nostres costums han variat molt. De ser la festa dels Reis la quasi exclusiva dels regals fa uns anys a quedar actualment com una més entre els dies del Nadal en els quals s’ofereixen i es reben dons tan apreciats. El que no podrà variar mai és la manifestació d’estima cap a les persones més properes, ja sigui amb elements materials, de menor o major cost, o bé amb mostres immaterials com un somriure, una abraçada, un petó o un temps dedicat a respondre a qüestions que preocupen a l’altre.

Vivim en un temps en el qual es dóna molta importància a tenir objectes que satisfacin les nostres necessitats, la majoria de les vegades sobrevingudes o inventades. I això mateix ho traslladem als més petits de les nostres llars imaginant que quant més posseeixen, seran més feliços. I a més a més nosaltres serem majors beneficiaris del seu amor i de la seva gratitud. I segurament ens equivoquem. Tots hauríem de fer un esforç per canviar de perspectiva i no caure en un significatiu consumisme. Moltes vegades oblidem que els sentiments de les persones no s’esgoten per tenir sinó per ser reconegudes com a tals pel temps que els dediquem, per l’escolta de les seves preocupacions o per la paraula amable que els dirigim.

Els cristians necessitem constantment tornar a les nostres arrels i contrastar les actituds, els desitjos i les activitats de cada dia amb els ensenyaments que naixen de la Paraula de Déu i de la pròpia tradició de l’Església. Avui hauríem de valorar molt més la presència de nens a la família i en l’entorn, l’educació integral que reben, el creixement harmònic de seves persones, la preocupació perquè les seves preferències no es redueixin a les coses materials. És precís que incorporem valors i virtuts a les seves vides. Que sàpiguen ser agraïts, generosos, solidaris. Que aprenguem a proposar a Jesucrist com a model d’actuació per a tot. Que els encaminem a les vivències comunitàries de la parròquia en la qual descobriran una família preocupada pels ancians i els malalts, pels necessitats i exclosos, pels qui no tenen regals i saben somriure i agrair la companyia dels altres.

Un últim apunt que té relació amb la pau, de la qual vam celebrar la jornada anual el passat dia 1. Treballeu per la pau. Col·laboreu perquè els nens siguin persones pacífiques i els agradi construir i gaudir de la pau al seu voltant.      

Amb la meva benedicció i afecte.              

   +Salvador Giménez, bisbe de Lleida