En la persona humana s’engloba tota la unitat de l’esperit i de la corporeïtat. L'home està a la presència de Déu i expressa els seus sentiments interiors no només amb la paraula, sinó també amb els seus moviments i gestos, amb el seu mateix comportament i postura corporal. Actituds internes com el

respecte, la disponibilitat, la humilitat, la proximitat, l'adoració, l'espera confiada, la receptivitat, es veuen ja en la mateixa manera d'estar corporalment.

Hi ha moments del nostre culte que resulten més expressius i coherents si els realitzem de genolls o drets o asseguts. La nostra celebració cristiana és comunitària. Per això el Missal posa com a ideal aquesta expressió d'unanimitat entre tots els qui participen en la celebració.

El gest i la postura corporal del sacerdot, del diaca, dels ministres i de tot el poble parlen i expressen l'actitud profunda d’allò que estem vivint i celebrant. “Els gestos i les actituds del cos, tant del sacerdot, el diaca i els ministres com del poble, han de fer que tota la celebració brilli amb dignitat i amb noble senzillesa, i que es manifesti del tot el sentit veritable de les seves diverses parts i es faciliti la participació de tots els presents.

Caldrà, doncs, tenir en compte tot allò que aquest Ordenament general i la pràctica admesa del ritu romà determinen, i que és favorable al bé comú i espiritual del poble de Déu. L’actitud uniforme del cos, observada per tots els qui participen en la celebració, és un signe d’unitat dels membres de la comunitat cristiana reunida per a la celebració litúrgica: en efecte, manifesta i alhora fomenta la unanimitat de pensament i d’esperit dels participants” (OGMR 42).

Drets

“Els fidels estaran drets des del començament i del cant d'entrada, o mentre el sacerdot arriba a l'altar, fins al final de la col•lecta; al cant de l'Al•leluia abans de l'Evangeli; mentre es proclama l’Evangeli; mentre es fa la professió de fe i l'oració universal; també des de la invitació Pregueu, germans d’abans de l'oració sobre les ofrenes fins al final de la Missa, fora del que es diu més avall …”(OGMR 43).

El fet d’estar dret és propi de la persona humana, símbol de la seva dignitat com a senyor de la creació. Estar dret és signe de respecte a una persona més important. Indica atenció, disponibilitat. Signe també del Ressuscitat. Jesús a la sinagoga de Natzaret: “El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir” (Lluc 4,16). El profeta per escoltar la Paraula de Déu: “Aquella veu em digué: Aixeca’t, fill d'home, que et vull parlar” (Ez 2,1). Els salvats i sants del cel davant el Senyor ressuscitat i gloriós: “Després d'això, vaig veure que hi havia una multitud tant gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant de l’Anyell” (Ap 7,9).

Asseguts

“Seuran durant les lectures d’abans de l’Evangeli i durant el Salm responsorial; a la homilia i mentre es fa la preparació de les ofrenes per a l’ofertori. I, segons l'oportunitat, durant el silenci sagrat de després de la comunió…” (OGMR 43).

Estar assegut expressa també moltes actituds de la persona: que està en pau, distesa, que mira alguna cosa o pensa i medita. O també és l'actitud del que ensenya. Jesús, el Mestre, al sermó de la muntanya: “En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los” (Mt 5,1). I la gent l’escolta asseguda: “Els qui seien al voltant d’ell li diuen” (Mc 3,32).

El gest d'escolta joiosa de Maria, la germana de Marta: “Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva Paraula” (Llc 10,38-39). I Jesús, quan deixant als seus pares, es queda al temple de Jerusalem: “Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes” (Llc 2,46).

Agenollats

“S’agenollaran durant la consagració, llevat que els ho impedeixi la falta de salut, o l'estretor del lloc, el gran nombre dels reunits o alguna altra causa raonable. Però els qui no s'agenollin a la consagració inclinaran profundament el cap, mentre el sacerdot fa la genuflexió després de la consagració.

Pertany a la Conferència dels Bisbes adaptar els gestos i les actituds corporals, descrits en l'Ordenament de la Missa, al caràcter i a les tradicions raonables dels pobles, segons les normes del dret. Però caldrà procurar que responguin al sentit i a l’índole de cada part de la celebració.

Serà bo de mantenir el costum, allí on existeixi, de restar agenollat des del final de l'aclamació del Sant fins a la fi de la Pregària eucarística i abans de la Comunió quan el sacerdot diu Mireu l’Anyell de Déu. Per tal d’aconseguir una uniformitat en els gestos i en les actituds del cos en una mateixa celebració, els fidels atendran a les monicions que el diaca, o el ministre laic, o el sacerdot els facin, d’acord amb allò que el Missal estableix” (OGMR 43). És l'actitud del penitent, del qui se sent pecador, del qui adora i es sent petit davant la grandesa del Senyor: és també l'actitud del qui demana, d’aquell que prega sentint-se molt necessitat, com Jesús a l'Hort de les Oliveres: “Arribat al lloc, els digué: “Pregueu demanant de no caure en la temptació”. Després se separà d’ells cosa d’un tret de pedra, s’agenollà i pregava dient: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa” (Llc 22,40-42).

Els germans de Josep es senten culpables i es prostren davant ell: “Josep controlava el país, i era ell qui venia el gra a tothom. Quan van arribar els seus germans, es prosternaren davant d’ell fins a tocar terra amb el front” (Gn 42, 6). L'actitud adorant de tots els salvats davant l’Anyell: “I sempre que aquells vivents glorificaven i honoraven el qui seu al tron i viu pels segles dels segles i li donaven gràcies, els vint-i-quatre ancians es prosternaven davant el qui seu al tron, adorant el qui viu pels segles dels segles” (Ap 4, 9-10).

És molt important no fer polèmica amb les postures corporals. Trobem persones que no poden agenollar-se, o que no poden estar molta estona dretes i han de romandre assegudes. El que ens demana cada moment de la celebració i que expressem amb les postures del cos, si podem, això és l'important. Escoltar, adorar, mirar, meditar. Procurar “que tota la celebració brilli amb dignitat i amb noble senzillesa”, i en la mesura de les possibilitats sigui “un signe d’unitat dels membres de la comunitat cristiana reunida”, “més que no pas als particulars gustos i inclinacions” (OGMR 42).

Mn. Gerard Soler

Litúrgia viva, 24-8-14