"Natale Domini in carne. Pascha". Així anuncia la festa de Nadal el calendari litúrgic romà més antic, any 336. A Roma se celebraven unes grans festes en honor del déu Hèlios: "natalis invicti solis". Aquestes festes paganes foren transformades pels cristians ja que Jesucrist Ressuscitat és el "Sol sense posta".

Teologia: Déu fet home

          Quan les comunitats cristianes del segle III a Orient i Occident comencen a celebrar la festa del naixement del Senyor, no celebren tant un esdeveniment històric com el misteri insondable i inaudit del Déu que es fa home a les entranyes de Maria.

          És el que s'anomena la kénosis (rebaixament), humiliació que culmina amb la Mort i Ressurrecció.

          "Avui, aquell que és, ha vingut al món. Aquell que és, ve a ser allò que no era: certament, essent Déu, heus ací que s'ha fet home. Però no per això deixa de ser Déu." (SANT JOAN CRISOSTOM, In natalem Christi diem PG 56,386).

          Acabades les setmanes de l'Advent (que vol dir "vinguda") els qui continuem "estimant la Vinguda del Senyor" (2 Tim 4,8) ens disposem ara a celebrar, un any més, les festes de Nadal, que vénen a ser un "Advent" amb major intensitat.

          Nadal ha d'alegrar-nos perquè és l’inici de la fi", és a dir, la inauguració de la darrera etapa de la història; "darrera etapa" perquè, en ella, Déu s'ha fet visible i proper, i una vegada el Senyor ha aparegut, res no podem esperar ni desitjar que sigui més ple ni més definitiu.

          Com a inuaguració de la darrera etapa de la història, el Nadal té un lligam i una relació íntima amb el "final absolut" o acabament de l'etapa que aquesta festa inaugura, amb la cloenda de l'etapa final en la qual ara Jesús ens introdueix amb el seu Nadal. 

La glòria de l'Home-Déu

          Actitud profundament contemplativa, de joiosa admiració  i lloança: "El qui és la Paraula es va fer home, va conviure entre nosaltres, i vam contemplar la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat" (Jn 1,14).

          "De la mateixa manera que el pastor en veure que les seves ovelles es desvien, en pren una i la retorna al bon cami per atreure, per mitjà d'ella, totes les que s'havien esgarriat, així el Verb de Déu, en veure el llinatge humà desviat del bon camí, va assumir la nostra naturalesa humana i la va unir a la seva persona divina; així va reconduir l'home a les sendes del bé i retornà al bon camí els qui caminaven a les fosques exposats als atacs de l'enemic.

          Per això -diu el Senyor-, vaig assumir la vostra naturalesa: per unir-la a la meva divinitat que havia de merèixer la resurrecció de la vostra feble carn, l'home es veiés finalment lliure de la corrupció i dels sofriments, i tots vosaltres poguéssiu experimentar la victòria de la meva pasqua i, units a mi, assolir la incorrupció i la vida feliç" (TEODORET DE CIR, + 466, Tractat sobre l'Encarnació del Senyor, 28 en PG 75, 1468).

Esposalles de Déu amb l'home

          No només celebrem que Déu s'ha fet home, celebrem la incorporació de tots els homes a Déu. Tots els homes de tots els temps han estat units i reconciliats per sempre amb Déu.

          Per l'Encarnació no només ha quedat divinitzada la humanitat personal de Crist, sinó la humanitat sencera. Per això el Verb en assumir la naturalesa humana, s'ha esposat amb tota la comunitat humana. Els Pares de l'Església presenten el si virginal de Maria com la cel·la nupcial en la qual tenen lloc aquestes meravelloses esposalles.

          "Déu Pare ha fet les núpcies de Déu al Fill en unir-lo a la naturalesa humana en el si de la Verge, quan ell volia que aquest Fill, Déu abans de tots els segles, es fes home al llarg del temps" (S.GREGORI MAGNE, Homilia 38 sobre l'Evangeli PL 76, 1283).

          "La cel·la nupcial de l'espòs ha estat el si d'una Verge, perquè en aquest si virginal l'esposa i l'espòs, el Verb i la carn, s'han unit" (S.AGUSTI, In Ioannis epistulam Tractatus 1 PL 35,1979).

          "En el dia del naixement, Crist s'ha unit en noces espirituals a la seva esposa l'Església. És llavors quan la veritat ha brollat de la terra i la justícia ha mirat des de dalt del cel (Salm 84,12). És aleshores que l'espòs ha sortit de la cel·la nupcial (Salm 18,6), el Verb d'un si virginal. Ell ha sortit d'allí amb la seva esposa, és a dir, la carn que havia assumit. És a aquestes noces eminentment santes a les que nosaltres estem convidats... Sí, és a aquestes noces a les que nosaltres estem convidats, i  a aquestes noces, si hem obrat bé, serem l'esposa" (S.CESARI d'ARLES, Sermó 188 PL 57,848).

Divinització

          "Déu s'ha fet home perquè l'home es faci Déu" (S.AGUSTI, Sermó 123 PL 38,1997).

          "Oh admirable intercanvi! El Creador dels homes s'ha volgut fer home i ha nascut d'una verge; compartint la nostra humanitat, ens ha fet do de la seva divinitat" (Primeres vespres, 1r de gener, Solemnitat de la Mare de Déu).

Record de la Mare de Déu

          "El temps del Nadal del Senyor és com una memòria contínua de la maternitat divina, virginal, salvífica, d'aquella "la virginitat intacta de la qual donà al món el Salvador"; amb raó, en la solemnitat del Nadal del Senyor, l'Església, quan adora el Salvador, venera la seva gloriosa Mare; en l'Epifania del Senyor, mentre celebra la vocació universal a la salvació, contempla la Verge, veritable seu de Saviesa i vertadera Mare del Rei, que el mostra a tots els pagans (Mt 2,11) com a redemptor perquè els Mags l'adorin; i en la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (diumenge dins l'octava del Nadal del Senyor) examina amb veneració la vida santa que van portar a la casa de Natzaret Jesús, el Fill de Déu i fill de l'home, la seva mare, Maria i Josep, l'home just (Mt 1,19)

          En el temps de Nadal, tal com està reestructurat, ens sembla que l'atenció comuna cal dirigir-la vers la solemnitat restaurada de santa Maria, Mare de Déu; la qual, fixada al primer de gener, segons un antic indici de la liturgia de la ciutat de Roma, té per finalitat de recordar el paper que Maria tingué en aquest misteri de salvació i de lloar la dignitat singular de què frueix "la santa Mare..., per la qual ha merescut... de rebre l'autor de la vida" (PAU VI, Marialis cultus 5).

EPIFANIA

          L'origen d'aquesta celebració a Orient és el mateix que a Occident el Nadal: cristianitzat una festa pagana. El 25 de desembre, solstici d'hivern, augment de la llum i les festes "saturnalia" a Roma. I a Egipte, "chronia"; i tretze dies després quan l'augment de la llum era complet, se celebrava el naixement de Jesús que és la veritable Llum.

Teologia

          Presentació dels dons: or de Rei, encens de Sacerdot, mirra amb vistes al sepulcre (Jn 19,39).

          L'Església, com els Mags, se sent cridada per Déu, estimulada i sorpresa per la Llum de la seva presència. Des de la fe descobreix la resplendor de l'estrella i en desxifra el seu significat. Cada any l'Església recorre el camí de recerca, tot seguint l'estel, temptejant el terreny, entre la llum i la fosca. I cada any s'apropa al Senyor per adorar-lo i oferir-li els seus dons. I ofereix al mateix Crist: "Senyor, mireu bondadosament els dons de la vostra Església; avui ja no us oferim or, encens ni mirra, sinó que amb els dons que hem presentat, proclamem, immolem i mengem nostre Senyor Jesucrist, que amb vós viu i regna pel segles dels segles" (Oració sobre les ofrenes).

Mn. Gerard Soler

Litúrgia viva