La salut, dret de tots

Ser sensibles al clamor que prové del món del dolor i del patiment, fer costat als qui viuen els seus problemes de salut en condicions indignes de l’ésser humà, i així ser testimonis creïbles de l'amor de Crist, forma part de la nostra identitat de cristians. Però sense oblidar que som més que un canal de transmissió de béns per al desenvolupament d’altres més fràgils. Cal quedar implicats personalment en la realitat d'aquestes persones i pobles més necessitats, amb els que s’identifica el Senyor. Cal posar tots quelcom de nosaltres mateixos.

Vull agrair ben concretament l'exemplar atenció que en les nostres Parròquies es presta als malalts i impedits que són a casa seva (i també als Hospitals, Clíniques i Residències d'avis). En l'atenció als malalts, més que en altres coses, es fa creïble l'amor i s'ofereix un testimoni d'esperança en la resurrecció, descobrint en ells el rostre del Senyor dolent i gloriós. “Hi ha preguntes urgents sobre el dolor i la mort que esperen respostes vàlides...; el cristià està cridat a testimoniar la consoladora veritat de Crist ressuscitat, que assumeix les ferides i els mals de la humanitat, inclosa la mort, i els converteix en moments de gràcia i de vida.” (Joan Pau II).

En aquesta línia d’un món diferent, vull recordar que fa 60 anys (10-02-1952) el papa Pius XII llançava la seva “Proclama per un món millor” dient: “És tot un món el que cal refer des dels seus fonaments, el que és necessari transformar de salvatge en humà, d'humà en diví, és a dir, segons el cor de Déu”. Més tard, el Concili Vaticà II demanava als laics realitzar la seva missió “ocupant-se de les realitats temporals i ordenant-les segons Déu” (LG 31).

Però, com Joan XXIII va puntualitzar, “l'ordre que regeix en la convivència entre sers humans és d'ordre moral. És tracta d'un ordre fonamentat en la veritat, que ha de ser practicat segons la justícia, que exigeix ser vivificat i completat per l'amor mutu i finalment ha de ser orientat a aconseguir una igualtat cada dia més raonable, deixant fora de perill la llibertat” (Pacem ‘in' terris, 34 i 37).

Tantes vegades parlem de “estructures de pecat” que cal denunciar... Doncs bé, el repartiment injust dels béns que impedeix el dret de tots a la salut és una estructura de pecat i hi ha molts fills i filles de Déu sofrint-ne les conseqüències, però són sobretot “els més dèbils” els que paguen el preu més alt.

Podem dir que la nostra cultura, malgrat la crisi actual, encara és la "dels qui poden" i "dels qui tenen" i “dominen”: màquines, persones, coses, recursos... Però sabem que hi ha una altra part de la humanitat que, tenint dret a les mateixes oportunitats, veuen les seves vides amenaçades i han de viure en condicions infrahumanes.

La campanya de Mans Unides d’aquest any completa el títol d’aquesta glossa amb un imperatiu: ¡actua!

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida