Donem raó de la pròpia esperança
Tots tenim necessitat d’una esperança sòlida i fiable, sobretot quan mirem cap al futur. ¿Bastarà la ciència, la tècnica o l’economia, la política per a satisfer totes les nostres aspiracions? Joves i menys joves tenim expectatives, ideals, somnis i projectes.
En començar la Setmana Santa, contemplant els esdeveniments i les reaccions de persones i personatges al voltant de Jesús, fora bo plantejar-se algunes qüestions: per què el sofriment fruit de decisions injustes? Per què el sofriment en si mateix? Per què la malaltia i la mort? Què hi ha després de la mort? I, si voleu, coses més elementals i directes: veient Jesús viure i lliurar-se d’aquella manera tan sorprenent, quin és el sentit de la meva vida? Com seguir afrontant experiències que semblen insuperables: atur, dificultats en els estudis, problemes familiars, crisis de relacions amb els amics o en la parella, problemes generals associats a l’actual crisi econòmica i social, etc.? La qüestió de fons continua essent la mateixa: de quina manera seguir mantenint viva l’esperança i trobar la felicitat que tothom necessitem?
Rememorar i celebrar els esdeveniments de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist com a fonament de l’autèntic alliberament i salvació de la humanitat, és fer una crida a l’esperança: aquests esdeveniments anuncien que, seguint les petjades de Jesús i reproduint les seves actituds hi arribarem a superar tota mena de límits.
Els cristians sabem que si no ens alimentem del Crist i no ens anem identificant amb Ell com sant Pau, ni podrem parlar d’Ell, ni donar-lo a conèixer, ni fer-lo estimar per altres. Cal conrear l’amor al proïsme i esforçar-se per tal de posar-nos personalment amb les nostres capacitats humanes (i professionals) al servei del bé comú i de la veritat, sempre disposats a donar raó de la pròpia esperança (1Pe 3,15).
Aquest diumenge de Rams i de Passió presenta la totalitat del misteri pasqual: Jesús, fent la seva entrada a Jerusalem muntat en una somereta, es manifesta com EL REI MESSIÀNIC, humil i pacífic, anunciat pel profeta Zacaries, i és també EL SERVENT SOFRENT del Llibre d’Isaïes que ha posat en Déu la seva esperança i la seva fe. Jesús és aquell que essent de condició divina ha pres la “condició de servent, aquell que s’ha abaixat fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu i que Déu ha elevat sobre tot”.
Proclamem que Aquell que ha estat abandonat per tothom i traït per un dels seus amics, és veritablement “EL FILL DE L’HOME, el Messies, el Fill de Déu beneït”; ell, el crucificat entre dos lladres, és “veritablement EL FILL DE DÉU”; ell que expira clavat en una creu, és de debò el punt de trobada entre Déu i la humanitat.
Contemplant avui el seu rostre ultratjat i ferit, sabrem dir amb ell: “Jo sé que no quedaré avergonyit” (Is 50,7). I proclamant avui amb l’apòstol Pau i la comunitat cristiana primitiva: “Jesucrist és SENYOR”, ens comprometrem a seguir els seus passos (Filip 2,11). I en escoltar avui el relat de la Passió, sabrem combregar amb Ell, fer-nos nostra la fe del Centurió i conduir una vida que li sigui conforme.
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida