Tipus
Ajudant a viure (Bisbe Joan)
Autoria
Producció
Data publicació: 
dg., 07/13/2014
Fitxer audio: 

L’Exhortació Post-sinodal sobre el Bisbe servidor de l'Evangeli per a l'esperança del món, proposa: “Mancant la Santa Missa, el Bisbe ha de procurar que la comunitat pugui tenir una celebració especial almenys els diumenges i dies festius. En aquests casos els fidels, presidits per ministres responsables, poden beneficiar-se del do de la Paraula proclamada i de la comunió eucarística mitjançant celebracions d'assemblees dominicals, previstes i adequades, en absència d'un prevere” (Pastors Gregis 37).

Com ja vàrem compartir a l’Assemblea Diocesana del proppassat 31 de maig, vivim una situació en gran part inèdita, i Déu ens està demanant (i ben fort) respostes i opcions concretes i de futur. Aquestes respostes no les podem donar de la nit al dia. Les persones tenim el nostre ritme i els canvis de la consciència col·lectiva demanen temps. A tots, preveres i comunitats, ens caldrà un període de sensibilització per tal d’anar aplicant les decisions gradualment. Però en aquest procés, tots i cadascú hem de sentir-nos implicats (i anar implicant-ne d’altres): “Entre tots i per al bé de tothom”.

És prioritari pregar incansablement al Senyor que ens ha cridat a la fe, ens ha consagrat en el Baptisme i ens ha enviat a donar testimoniatge fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8). Les nostres Comunitats, i els nostres Consells de Pastoral, s’han de parar a reflexionar i decidir, amb humilitat però amb responsabilitat i a la llum de l’Evangeli. I tenint molt en compte, com a ideal, el model d'Església proposat pel Concili Vaticà II (Església-Comunió-Poble de Déu...). Això demana caminar cap a aquest ideal i fer ara algunes opcions. La qüestió és com fer-ho.

Haurem de promoure una conscienciació col·lectiva i una pastoral participativa i comunitària, cosa que exigeix diàleg i coresponsabilitat per treballar de manera coordinada. No "fent” en lloc dels altres sinó “amb ells”. Hem de ser un exemple viu de què és possible construir junts malgrat les diferències.

La condició fonamental dels fidels-cristians és la de batejats i com a tals són membres de ple dret en l’Església. Entre ells hi ha qui tenen uns dons propis que, quan la comunitat els reconeix, amb la disponibilitat (acceptació) de l’interessat, passen a ministeris. Genèricament, "ministeri" vol dir servei i comporta també un encàrrec que es rep del Bisbe. Però, és un error preocupar-se només de si els laics/ques que reben els ministeris poden fer allò o allò altre, perquè es tracta del que són i de la qualitat de la seva presència.

Seguirem proposant la vocació al sacerdoci ministerial, que considerem necessària i fonamental, però ara es tracta de vocacions clares de servei baptismal. Cal repensar aquest ministeri, redescobrir-lo, retornar a l’Evangeli, ser germans entre germans. Acompanyar humanament els germans per no viure individualment, sense cos. Tota l'Església és sacerdotal, en tant que consagrats pel baptisme (sacerdots, profetes i reis). El sacerdoci ministerial sorgeix com un servei a l'existència sacerdotal dels creients. És coneguda la frase “una Església tota ella ministerial” (Y. Congar): tota ella és sagrament de salvació, signe i instrument de l'obra redemptora del Salvador. 

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida