LA RECERCA DE LA VERITAT
La setmana passada veiem com els savis, filòsofs i erudits de “L’Escola d’Atenes”, cercaven el bé i la veritat. ¿Quina veritat? Evidentment, aquests savis s’emparaven en la ciència i cercaven demostracions empíriques del comportament dels fets físics. Tanmateix, tots sabem que la primigènia Escola d’Atenes (s. V aC) no va poder conèixer Jesucrist; no va conèixer la veritat de Jesucrist, la veritat de Déu. En canvi, ara, al segle XVI, Rafael, el papa Juli II, della Rovere, o l’humanista ferrarès Celio Calcagnini (principal mentor i inspirador de les pintures de les “Estances de Rafael”) ja coneixen Jesucrist. La diferència és abismal.
LA PLENITUD DELS TEMPS
Ara, doncs, com aferma l’insigne historiador de l’art alemany, Ludwig H. Heydenreich (1903-1978), els savis d’Atenes, que representen els savis de l’Antiguitat clàssica, i els savis de l’Època del Renaixement, debaten com poder trobar l’autèntica “Veritat”, la qual, segons tots aquests prohoms, es troba en la “Plenitudo Temporum” (Plenitud dels Temps), és a dir, en l’arribada del Messies (Gl 4, 4), que és aquell qui, definitivament, satisfà, sanciona i purifica totes les fonts i maneres del saber de la història i les condueix irrevocablement al bé comú —i salvífic— de tota la humanitat; ara s’ha descobert i s’ha trobat el vèrtex de la “Veritat” desitjada per tothom, plena i autèntica, alliberadora, perdurable, eterna.
EL FECUND I SEMPRE NECESSARI DIÀLEG ENTRE L’ESGLÉSIA I LA CIÈNCIA
Això és un fet únic en la història. Segurament, per primera vegada, l’Església i la Ciència s’asseuen a parlar; “fides et ratio”, “fides et intellectus” conviuen i s’enriqueixen caminant units; aquest va ser un desig sincer dels grans humanistes europeus del segle XVI, entre els quals hi havia papes (Pius II, Piccolomini, per exemple) i molta més gent d’Església. I per això aquesta Església es va obrir, ben de cor, a aquests savis i científics del Renaixement. En efecte, aquells humanistes tenien una consciència lúcida i ben nítida del gran valor afegit que suposava creure en un Messies molt humà i que, a més, havia vençut “l’impossible”, és a dir, havia derrotat el mur de la mort i el de la imperfecció, tot instaurant el món del Bé de l’Amor etern. Segons el savi professor italià Eugenio Garin (1909-2004), als cors d’aquells humanistes ressonaven amb tota claredat unes encoratjadores paraules: “He ressuscitat, i ara soc per sempre més amb tu, amb vosaltres” (sal 118; Mc 16, 1-7). Això tot ho feia molt diferent, l’esperança d’una humanitat cada dia més perfecta era no sols possible, sinó indeturable, perquè, com sabem els cristians, “el món (a poc a poc) camina cap a la seva definitiva perfecció” (Youcat, núm. 51).
PLATÓ I ARISTÒTIL SEMPRE VAN CAMINAR A LA RECERCA DE LA “VERITAT”
Per això el detall que ara us assenyalo és molt important. Fixeu-vos bé: la mirada i les passes sòlides de Plató i d’Aristòtil (representats per Rafael a “L’Escola d’Atenes”, situada al mur oest de l’Estança) caminen amb fermesa i seguretat cap a l’esmentada “Veritat”. Una Veritat que hi ha representada al bell mig de la paret d’enfront, el mur est, on hi veiem “La Disputa i la Veritat del Sagrament de l’Eucaristia”, situada a la mateixa estança (l’anomenada “Estança de la Signatura”), on precisament es troba la manifestació més sublim d’aquesta “Veritat”, això és, l’Eucaristia (presència real de Déu entre els homes i centre i cimal de l’esmentada “Plenitudo Temporum”). És increïble comprovar com el papa i els seus ajudants van arribar a pensar totes aquestes subtileses. I com ho van fer amb tanta precisió i exactitud: la mirada i les passes de Plató i Aristòtil es dirigeixen invariablement cap a la “Veritat” més plena. A més a més, segons Heydenreich, ara, a Roma, s’havia arribat a “l’època dels genis”, això és, a la plenitud dels grans artistes de l’Europa occidental. I tots, cercant la Veritat.
LA MEVA VIDA NOMÉS POT TENIR SENTIT SI CERCO DE DEBÒ EL “BÉ” I LA “VERITAT”
Sí, aquella gent (i aquells artistes), a l’empara de la “Veritat” que derivava de la “Plenitudo Temporum” (la Plenitud dels Temps, l’encarnació de Déu) cercava el “Bé” per a tothom. Només aquesta sincera recerca podia donar sentit a la seva vida. Un “Bé” i una “Veritat” edificats de bondat, de respecte, d’ecumenisme, de fraternitat, de justícia, de pau i d’una bellíssima i fructífera “Harmonia Mundi”. I això, Rafael ho va representar mestrívolament. Si us hi fixeu, Plató (amb el seu “Timeu” a les mans) està assenyalant el cel i simbolitza la via més idealista del coneixement, mentre que Aristòtil (amb la seva “Ètica” a les mans) assenyala el terra, fent referència al seu realisme més immanent i racional. Aquells savis n’estaven ben segurs que “Fe” i “Raó” no eren excloents ni estaven enfrontats, sinó que eren com dues ales germanes amb les quals els humans assolien la plena possessió d’aquesta anhelada “Veritat”.
Molt estimats pelegrins, n’estem nosaltres plenament convençuts de tot el que hem anat dient? En som conseqüents? Continuarà la propera setmana.