Per Josep Maria Abella, missioner claretià lleidatà i bisbe de la diòcesi de Fukuoka
Un cop més soc a Hiroshima. És el dia 6 d'agost. Fa 78 anys a la història de la humanitat es va escriure una pàgina de mort i destrucció que va superar el que qualsevol persona hauria pogut imaginar. Recordar-ho dol i entristeix. Ens avergonyeix. La torxa que no ha parat d'enllumenar davant el monument a les víctimes de la bomba situat al parc de la pau de la ciutat d'Hiroshima, ens recorda el dolor que va suposar per a milers de persones aquell moment.
Avui ens ho ha recordat també una àvia, la senyora Megumi. El dia 6 d'agost del 1945 ella tenia 13 anys i va ser testimoni d'aquell dolorós esdeveniment. Des de casa seva, a uns 5 quilòmetres de l'epicentre de la bomba, va viure amb profunda angoixa aquell moment. Els seus germans grans havien marxat cap al front i la preocupació per la seva sort pesava sobre tota la família. De sobte, BANG!! La senyora Megumi no trobava l'expressió exacta per transmetre'ns el so horrible que va quedar gravat per sempre a la seva memòria. Ho va repetir diverses vegades.
La ciutat d'Hiroshima tenia, en aquell moment, una població de poc més de 300.000 habitants. En tres dies es calcula que 140.000 persones van perdre la vida. La bomba no va respectar nacionalitats, edats, posició social o credo religiós. Després, el gran silenci trencat només pels crits de dolor de les víctimes i dels que se sentien impotents davant de tanta destrucció.
Va acabar la xerrada la senyora Megumi i també nosaltres sentírem la necessitat de silenci per deixar-nos interrogar pel seu testimoni. En aquest temps de silenci ens arribava el ressò dels que criden de dolor a Ucraïna i en altres parts del món martiritzades per guerres i conflictes que tenen sempre la seva arrel més profunda en la cobdícia humana.
Seguidament ens van parlar dos arquebisbes dels Estats Units d'Amèrica. L'arquebisbe de Santa Fe, a l'estat de Nou Mèxic, i el de Seattle, a l'estat de Washington. Al territori assignat al bisbat de Santa Fe es troba la ciutat de Los Álamos, on es van fabricar les bombes que van causar destrucció i mort a Hiroshima i Nagasaki. A Seattle està situat el tercer dipòsit d'armament nuclear més gran del món. En les paraules d'aquests dos bisbes nord-americans es percebia un dolor profund. Aquests dos bisbes han proposat crear una relació de germanor entre les seves diòcesis i les d'Hiroshima i Nagasaki per no oblidar el passat, per guarir ferides que romanen profundes al cor de moltes persones i per iniciar un moviment que recordi a tots el perill constant que suposa l'armament atòmic i promoure'n la supressió total al nostre món. És una iniciativa que hem acollit amb goig i que volem promoure amb fermesa i esperança.
Acabo d'escriure aquesta nota avui, dia 9 d’agost. Hagués volgut ser a Nagasaki, diòcesi que limita amb aquesta de Fukuoka. El tifó que, ara mateix, està situat precisament en aquesta zona, m'ho ha impedit. Només puc unir-me a la pregària de les persones que s'han reunit a la catedral de Nagasaki, l'església d'URAKAMI. Sobre aqueixa zona, precisament, va caure la bomba atòmica el 9 d'agost del 1945. Es calcula que van morir uns 7.000 fidels de la parròquia d'Urakami que en tenia uns 10.000. Foren el 10% de les 70.000 persones que van ser víctimes immediates de la bomba atòmica de Nagasaki.
Visito amb freqüència la ciutat de KITAKYUSHU, situada a la diòcesi de Fukuoka. A KITAKYUSHU, ciutat industrial, es dirigia l'avió carregat amb la segona bomba atòmica. El mal temps va impedir la visibilitat necessària i Nagasaki es va convertir en la ciutat víctima. M'horroritza pensar com es pot decidir la sort de milers i milers de persones en funció d'unes condicions meteorològiques passatgeres. La lògica de la guerra és així. Quan l'altre es converteix en “enemic”, no importa on sigui. El Papa Francesc està fent una crida persistent a “l'amistat social”, que és saber descobrir en cada persona el rostre de l'amic. D’aquí neix el desig de construir un món on sigui possible viure aquesta amistat que garanteix una vida digna per a tothom.
Aquest any commemorem el 75è aniversari de la declaració dels drets humans. La declaració va sorgir del desig profund de no repetir la història de mort que el món havia experimentat. La memòria de les dues bombes atòmiques ens impedeix quedar-nos sense fer res perquè aquest desig es faci realitat al nostre món.