Per Ester Díaz, carmelita missionera
El 7 de novembre l'Església celebra la festa del beat Francesc Palau (Aitona, 29 de desembre de 1811). En aquest context vull aportar un nou aspecte de la seva figura, emmarcado en les guerres carlistes, que van ser una sèrie de conteses civils en Espanya al llarg del segle XIX, que van causar profundes i nombroses ferides amb un alt cost en vides.
A l'inici de la primera, el Pare Palau vivia moments de plenitud vocacional. Volcat en les missions populars amb les que actualizava la fe del poble senzill. A l'horizó amenaçave núvols foscos, molt foscos. S'apropava desafiant la descomunal tempesta. Esclat d'odi: el de la guerra. Palau procurava que el poble assimilés l'evangeli. Era una forma de ralentir l'avenç de la contesa, també.
L'entorn el valorava com a pacificador, per la qual cosa ell percebia que l'assetjament de la classe política i dels seus sequaços, li estrenyien el setge, arribant a impedir-li viure amb dignitat. Testimoniar, també, la seva dimensió de fe. Va sentir la mossegada de la persecució fins i tot en allò més sagrat d'ell mateix, motiu pel qual es va veure obligat a emprendre la ruta del desterrament. ¿Destí? França, sí. Aleshores Palau tenia 30 anys.
Compartia a Perpinyà, amb nombrosos espanyols, la situació humiliant d'exiliat. Vivien amuntegats en camps de concentració ense cobrir les necessitats més acuciants. La lluita de l'ànima amb Déu, el seu primer llibre, respon a les línies d'actuació indicades pel Papa en les seves encícliques. Dirigides al poble de Deu, condemnaven la guerra. Perpinyà era un lloc ple de refugiats on, freqüentment, es preparaven represálies contra el govern d'Espanya. Davant d'aquesta situació, Palau es va trasllladar a l'interior, a la diòcesi de Montauban, nova zona que afavoria la seva vida eremítica. Alguns desterrats el van acompanyar. També un grup de dones bevia del seu esperit, compartint el seu tresor vocacional. Allí, la vida es va tronar més fraterna, serena i bella; tot el contrari a la guerra. Palau era el pacificador i els seus companys de prova se savien fills de Déu i germans entre sí, suport imprescindible per foragitar l'enfrontament. Les autoritats li van crear grans dificultats i ell va acceptar els nous reptes que li proposaven. Malgrat tot, durant aquests anys va meditar soledat fins a cotes inimaginables.
Palau no va estar a l'avantguarda amb les tropes en lluita. Cert! Però va patir les conseqüències de la guerra fratricida. Va plantar cara a tota forma de contesa, de combat. Va procurar disminuir la seva ofensiva. Va patir -sense perdre el millor de sí mateix- les dentellades de la guerra. Després, aquestes van ser les que van intensificar la seva dimensió de conciliador, de provat pacificador.