Estimats diocesans,

La missió evangelitzadora és complexa. Té les seves dificultats, però també —cal dir-ho— se’ns presenta sempre apassionant. Alguns, tal vegada els més desanimats, pensen que tot és un desgavell. Un moment: parlem-ne. Tot, el que és tot, seria una exageració. Sempre es poden fer millores. Un bon amic em deia: «La vida és una suma del que fas i de la manera com ho vius; en el primer apartat només cal comptar un 10%, en el segon, el 90% restant». Això ve a tomb i ho relaciono amb aquesta dita popular: «de les pedres en fem pans».

Doncs sí, cal saber girar la truita. És a dir, la nostra lectura i comprensió de la realitat pot ser feta des de diverses perspectives. Els mateixos deixebles van viure moments de desànim i incomprensió, però fou Jesús qui els rescatà i els oferí una mirada realista i esperançada alhora. No es tracta de forçar les coses, i encara menys de fer lectures irreals. No podem fugir de la realitat tal com és i tal com la vivim. En tot cas, ens cal una conversió permanent de la mirada i del cor.

Som cridats, estimats diocesans, a ser «pa», és a dir, a convertir la duresa de la nostra mentalitat —de vegades massa tossuda— i del nostre cor —de vegades massa ferit. La conversió pastoral de què tant ha parlat el papa Francesc no és un eslògan, sinó una necessitat més que evident.

La conversió, que és la gran tasca de qualsevol cristià, des del primer batejat fins a l’últim, és també un do. S’ha de demanar insistentment. Déu el concedeix quan Ell ho té determinat. Com bé sabem, han existit grans relats de conversió al llarg de la història, però el més important és el de cadascú de nosaltres. En aquest procés intervenen molts factors i actuen moltes persones. Vull fer esment dels qui ens ajuden sense saber-ho, i em refereixo sobretot als migrants i refugiats.

Avui tothom es mou, tard o d’hora. Ningú deixa la seva terra per plaer. La doctrina social de l’Església admet la lliure decisió de migrar, i encara més si és per fugir de la violència, la injustícia o, fins i tot, per buscar un nou refugi climàtic. El repte és per a tots, i és de grans dimensions. El fet d’assolir la felicitat tindrà molt a veure amb un gest de confiança que va més enllà de nosaltres. Aquest gest resta protagonitzat, força vegades, pels qui han vingut d’altres contextos i d’altres cultures, i que es mantenen ferms malgrat els innombrables rebuigs soferts. Aquesta tenacitat ens convida a una sana conversió.

Els migrants i els refugiats són, no en dubto, els qui revitalitzaran les nostres comunitats, sovint cansades i rígides. Però també les comunitats acollidores són impulsores de fraternitat. «De les pedres en fem pans», és a dir, de la realitat plural i diversa trobarem oportunitats de conversió i, per tant, d’esperança. Endavant.

Amb la meva benedicció i afecte,

+Daniel Palau Valero

Bisbe de Lleida