La historiadora Núria-Montserrat Farré va impartir el dijous 21 d'octubre una conferència dintre del cicle sobre la sinodalitat que organitza l'IREL. Núria-Montserrat va explicar que "l'origen d'un sínode era discernir davant d'un problema". "La convocatòria d'una assemblea és una pràctica habitual en el si de l'Església", va dir. Farré va destacar que sínode significa etimològicament "un camí recorregut junts". Al llarg de la història els sínodes han estat emprats per discernir la voluntat de Déu, partint de la premissa de què la col·lectivitat dels cristians no es pot equivocar".

 

Farré va recordar que el primer concili de la història, va ser el Concili Apostòlic de Jerusalem (any 50 d.c.). Va afegir que "la sinodalitat no és un simple procés, és la forma en què viu l'església".

 

La ponent es va referir a l'Església primitiva per deixar clara l'aposta per la sinodalitat ja des dels inicis de la comunitat cristiana. Va posar com a exemple les posicions de Sant Ignasi d'Antioquia, de Cebrià de Cartago i de Joan Crisòstom. Citant aquest últim, Faré, va destacar, que "Església és caminar junts". I va aclarir que ja en "aquella església primitiva es porten a terme múltiples reunions de bisbes, seguint l'estil del Senat romà". La conferenciant va explicar que l'església del primer mil·lenni "és una església policèntrica on el poder es concentra en la pentarquia que formen Roma, Alexandria, Antioquia, Constantinoble, i Jerusalem".

 

"Ja al segle IV es conformen les províncies eclesiàstiques, presidides per un metropolità". Farré va destacar que al 325 se celebra el Concili de Nicea que demana que se celebrin concilis provincials dues vegades a l'any i que els bisbes d'una província escollin als nous bisbes. "Els Concilis provincials són responsables de les decisions estratègiques, decideixen sobre temes morals i són instància d'apel·lació".

 

Amb el pas del temps, segons Farré, el món occidental se sentia allunyat de l'Església oriental. "Després de la invasió dels bàrbars a Occident els concilis havien estat nacionals". En un principi, segons la ponent, els preveres vivien al voltant del seu Bisbe, però durant el segle VI la comunicació dels preveres amb el Bisbe es fa més dificultosa".

 

El segon mil·lenni, segons Farré, estarà marcat pel creixement de l'autoritat Papal, l'entronització de Carlemany i la ruptura amb l'Església oriental. La ponent va explicar que és en aquesta època quan apareixen els cardenals. "Els cardenals comencen a compartir funcions amb els bisbes i comencen a ser vistos com a part del Pontificat". Farré va destacar que en aquest moment "s'abandona el concepte de comunió, pel de jerarquia".

 

Malgrat això, la ponent va recalcar que els ordes religiosos sempre han estat més sinodals. En aquest sentit va destacar l'aparició dels ordes mendicants als segles XII i XIII. Núria-Montserrat Farré va explicar que al segle XV els concilis són per tractar la pau entre les nacions cristianes.

 

De fet, la crisi d'Avinyó, amb candidats al pontificat, es resoldrà amb el Concili de Constança (1414-1418). Com va explicar Farré, un altre concili, el de Trento, 1545-1563, va donar resposta a la Reforma luterana i donar impuls a la celebració de concilis provincials i diocesans.

 

Fent un salt en el temps Farré va explicar que "ja a mitjans del segle XIX, es va convocar el Concili Vaticà I (1869-1870) que establirà la infal·libilitat del Papa". "Es tracta d'un concili de l'Església romana, és a dir de Bisbes". Finalment, la ponent va fer un breu apunt del Concili Vaticà II (1962-65). En aquest sentit, va destacar que amb el Vaticà II l'Església recupera la sinodalitat amb la rellevància de les esglésies particulars, la creació de conferències episcopals nacionals i dels consells pastorals.

 

Farré va destacar l'aposta per la sinodalitat del Papa Francesc, amb encícliques dedicades als joves o al medi ambient. Va afegir que la sinodalitat es demostra amb la "permeabilitat entre les estructures eclesials i les realitats polítiques del moment". Per cloure va recalcar que "la sinodalitat està vinculada a la recerca de respostes davant dels desafiaments pastorals".