Música Antiga de Girona, una agrupació de músics i historiadors creada l’any 2000 amb la finalitat de digitalitzar i donar a conèixer el fons musical conservat a l’arxiu capitular de la catedral de Girona, ha recuperat les partitures del mestre Manuel Gònima, un lleidatà que fou mestre de capella d’aquesta institució entre 1735 i 1774, i que ha estat un gran desconegut en la història de la música de Lleida.
El descobriment d’aquest compositor oblidat és el que ha dut a Música Antiga de Girona a organitzar una conferència i un concert a les terres de Lleida, aquest mes d’octubre.
El dijous, dia 24, a les 19 hores, la sala d’actes de la Biblioteca Pública de Lleida, acollirà la conferència sobre la figura de Manuel Gònima, que va néixer el 1710 a Lleida i va morir el 1792 a Girona, després de ser durant 390 anys el mestre de capella de la catedral gironina.
El diumenge, dia 27, a les 18 hores, a la Catedral Nova de Lleida, hi haurà el concert ‘Manuel Gònima, un pas del barroc al classicisme’, amb les obres d’aquest compositor lleidatà, les quals han estat enregistrades en un CD per Música Antiga de Girona.
El projecte d’aquest grup gironí és poder digitalitzat les partitures de tots els mestres de capella actius entre el 1690 i el 1815, i del conjunt de les partitures anònimes del mateix arxiu. El CD del mestre Gònima és el darrer dels cinc que tenen previstos realitzar.
Apunts bibliogràfics
Els historiadors de Música Antiga de Girona han descobert que Manuel Gònima, batejat a la catedral de Lleida el 16 novembre 1710, era fill de pare sergent al servei de les tropes borbòniques que va conquerir la ciutat el 1707.
El 1735 guanyà la plaça de mestre de capella de Girona provinent de Barcelona. De la seva joventut i formació no en coneixem cap detall, fora que qui el va fer venir de Barcelona fou l’erudit canonge gironí Sulpici Pontich, degut a la seva vàlua musical. Malgrat no estar ni tonsurat, se li va assignar el sou de beneficiat fet que no agradà a la resta de beneficiats i que va reobrir velles disputes entre els diferents nivells de jerarquies catedralícies.
El seu camí vers el sacerdoci fou tortuós: tonsurat el juny de 1736 sota pressió capitular, no s’ordenà de capellà fins al maig de 1744, vuit anys després.
Els seus primers anys aquí devien ser els més difícils: sota la tranquil·litat pública encara hi havia a la ciutat seqüeles de les lluites entre austriacistes i botiflers a la no llunyana guerra de Successió, com ho mostra l’escrit del 1735 fet pel bisbe Baltasar Bastero –membre d’una notable família botiflera- i enviat als canonges prohibint-los de portar armes.
Gònima, com a nou-vingut, mirà segurament de no significar-se ni per la banda dels qui enyoraven els Àustries ni per la dels contraris. Però va acabar adaptant-se als ritmes de vida de la comunitat catedralícia, i als canvis viscuts per la ciutat, participant en l’esperit burgès que de mica en mica s’hi desvetlla.
La seva jubilació el 1774, comportarà un canvi menor dins la seva vida, i continuarà col·laborant amb la capella de música fins a la seva mort, el febrer de 1792.
La seva música utilitza les novetats musicals arribades d’Itàlia –el violí i l’oboè pel que pertoca als instruments, i la transformació dels villancets en cantates i oratoris pel que fa als textos. I al costat d’això els canvis artístics dins una ciutat en creixement demogràfic, on s’amplia la força cultural dels nous grups burgesos que creixen amb els canvis del reformisme borbònic.
Lluny dels efectismes virtuosístics del barroc Gònima defuig els canvis sobtats dins l’estructura harmònica, preferint la força narrativa dels ritmes binaris abans que l’expressivitat lírica dels ritmes ternaris. És el naixement a Girona del primer classicisme musical.
Contra el que van fer la resta de mestres de capella gironins del s. XVIII, Gònima utilitza majoritàriament el llatí per a les seves obres: de les 72 composicions de l’arxiu capitular que porten la seva signatura, només un 25% són en castellà. Potser així anava sobre segur, evitant possibles tensions amb les diferents opcions eclesiàstiques del clergat gironí.
Els textos d’aquestes composicions s’allunyen del naturalisme del barroc: no hi trobarem les descripcions d’arbres fruiters, ni jardins, ni flors, sinó uns textos que presenten una religió intimista, centrada en la conversió personal gràcies a la teologia del dolor, sense referències ni a l’espai físic de la ciutat, ni als esdeveniments de l’època. És la mateixa opció pastoral de l’orde dels servites, amb les seves Congregacions dels Dolors, i la seva reiterada utilització de la compassió com a principal eina de conversió personal.
És en aquest marc cultural que Gònima excel·leix dins l’àmbit de l’oratori, creació de l’època on es suma la tècnica de l’òpera amb textos de contingut religiós.