Animar pot significar donar alè, donar ànima, moviment, vitalitat. Però, en el nostre cas, no parlem de “donar” alguna cosa a una comunitat sinó de fer possible que la seva vitalitat (tantes vegades adormida) s'expressi efectivament, posant en valor les virtualitats i recursos que ja té. Això és possible quan alguns dels seus membres –els animadors– es dediquen a ser els seus servidors de manera adequada.
Més enllà de les paraules, el nom que donem als ministeris laïcals a la nostra Església Diocesana hem de considerar-lo com una manera de respondre a les necessitats d'una nova situació socio-cultural i eclesial. És innegable que l'època que ens ha tocat viure és molt diferent a les anteriors. Tenim davant nous desafiaments i busquem donar nou dinamisme a les nostres comunitats i a les nostres maneres de presència al món. Sempre des de l'esperança que ens dóna saber-nos enviats per Aquell que ens va assegurar que estaria amb nosaltres fins a la fi dels temps.
Aquesta manera de treballar implica una espiritualitat que no és nova: a partir de la lectura creient de les realitats i dels canvis que contenen, l'Església, en el Concili Vaticà II, ha pres consciència que no és fi en si mateixa, sinó que existeix per anunciar i instaurar al món el Regne de Déu, del qual és germen i principi (Lumen Gentium 5), comprenent-se a si mateixa com: Misteri de Comunió, comunitat de fe, esperança i caritat (LG Cap. I); Poble de Déu, en el qual els batejats participen en la funció profètica, sacerdotal i real i de servei de Crist (LG Cap. II); Sagrament, signe i instrument de la unitat salvífica universal (LG 32) realitzada per Crist i l'actualització de la qual està cridada a servir (LG 1.5 i 48); comunitat visible i orgànica, essencialment missionera i pelegrina, cridada a renovar-se constantment (LG 8, 9).
I en aquesta espiritualitat de comunió, constitutiva del ser mateix de l'Església, tots els seus membres i grups estem cridats a créixer en el do de si, servint-nos els uns als altres. Per a la qual cosa, l'Esperit concedeix els dons, carismes i ministeris necessaris i és aquí on cal situar el que anomenem “animadors de comunitat”.
Animar la comunitat serà despertar la ment i el cor de les persones i dels grups, inquietant en sentit esperançador i infonent anhel de superació, fins i tot als qui es troben instal·lats en la passivitat o resignats a les seves circumstàncies. Això demana a l'animador/a situar-se a l'interior de la comunitat, i mantenir una relació el més directa possible amb els seus membres, creient en ells i en les seves possibilitats.
L'objectiu final serà sempre conscienciar, organitzar i mobilitzar la comunitat fent que els seus membres siguin protagonistes i agents de transformació, i no només col·laboradors dependents. El seu mètode és la creació, la cohesió i l'acció en i de grups primaris, on les interrelacions i les intercomunicacions són personals i directes. Per això, ja el curs passat havíem insistit en un objectiu prioritari: enfortir i consolidar aquell nucli de persones que és i ha de ser l’ànima de cada Parròquia i/o comunitat, i que assegura el seu funcionament ordinari.
Rebeu la salutació de vostre germà bisbe,
+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida