Vida consagrada: Pensar, dir i fer
Explicant allò que ell anomena “l’ideal perfecte del cristià”, Sant Gregori Nicè (s.IV) escriu: “Tres són les coses que palesen i diferencien la vida del cristià: l’acció, la paraula i el pensament. La preeminència correspon al pensament; en segon lloc, cal posar la paraula, que fa comprensible amb els mots allò que el pensament ha concebut; darrerament, hi posem l’acció, que duu a terme amb les obres tot el que hem pensat. Cal que totes les nostres paraules, obres o pensaments no contradiguin el pla diví, segons el qual Crist s’ha manifestat, de manera que res no pensem, ni diguem, ni fem que s’aparti d’aquest pla diví, que acabem d’esmentar. ¿Quina altra cosa haurà de fer el qui ha estat honorat amb el cognom de Crist, que no sigui examinar atentament els seus pensaments, paraules i obres, per veure si tot tendeix a Crist o si, al contrari, se n’allunya?”
Allò que St. Gregori demana a tots els batejats, és encara més urgent verificar-ho en aquells i aquelles que han rebut la crida a una especial consagració, i la millor manera de comprovar-ho serà deixar-se interpel·lar per la Paraula revelada i pels signes dels temps. Sabem que els carismes i estils de vida en els que s’expressa la resposta a aquesta crida són molts i diferents, però tots tenen en comú l’exigència de manifestar la radicalitat i la novetat del seguiment de Jesucrist. En això rau la seva força evangelitzadora.
El Concili Vaticà II i la teologia postconciliar presenta la vida consagrada com una forma peculiar de seguiment de Jesús, una manera de viure la vida cristiana a l’interior de la comunitat eclesial. I demana adaptar-la a "les canviades condicions dels temps" per manifestar la seva identitat i aparèixer "com un signe preclar del Regne" (PC 1 i 2). Això ha suposat un llarg camí i “un temps ric d'esperances, projectes i propostes innovadores”(VC 13).
Certament, s'ha fet i segueix fent-se un gran esforç d'anàlisi, de discerniment i de conversió personal, comunitària i institucional. Esforç que hem d’agrair perquè la Vida Consagrada és un do de Déu a l’Església i a la humanitat i els seus membres cal que siguin manifestació viva del seguiment proper i incondicional de Jesucrist, i testimonis creïbles del seu Evangeli “en la consagració, en la comunió i en la missió”, com els ho demanava el Papa Benet el proppassat agost a El Escorial.
Però és clar que la credibilitat d’aquestes formes de vida cristiana depèn molt d’aquest testimoniatge que fa present i actual el camí de Jesús: un camí d’amor sense mida en el servei sol·lícit i generós als germans sense exclusions. Un camí que queda a l’abast de tots aquells que busquen al Senyor, de vegades sense adonar-se’n, i que –amb les convenients i exemplars mediacions– poden escoltar millor aquest “Vine i segueix-me” (Mt 10,21), deixant-se il·luminar per la llum de l’Evangeli.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida