En aquestes setmanes de Quaresma recomano llegir la Caritas in veritate de Benet XVI: és una reflexió sobre l’amor de Déu vist com a fonament de la missió eclesial de la caritat i una proclamació de la visió cristiana sobre la persona humana i sobre el món.
Des del principi expressa que cap força transformadora és comparable a la de l’amor que neix de la veritat de Déu i de la veritat de l’home, tal com s’ha manifestat en Jesucrist amb la seva vida terrenal i, sobretot, amb la seva mort i resurrecció. Aquest amor és la principal força impulsora de l’autèntic desenvolupament de cada persona i de tota la humanitat. Mou les persones a comprometre’s amb valentia i generositat en el camp de la justícia i de la pau. Defensar la veritat, proposar-la amb humiliat i convicció i testimoniar-la en la vida són formes exigents i insubstituïbles de caritat.
Realment, quan parlem de caritat o d’acció caritativa estem parlant d’un amor de donació que busca sobretot el bé dels altres. Contemplar el patiment de les persones toca el cor, però el compromís caritatiu ha d’anar més enllà de la filantropia. És una manera d’estimar que ha assolit en Jesús la seva forma més radical i que és l’amor essencial que l’Església com a comunitat i de manera institucional ha de practicar. Aquest amor -Càritas- no es una mera organització per afavorir el proïsme sinó l’expressió necessària de l’acte més profund d’amor personal amb el que Déu ens ha creat, suscitant en el nostre interior la inclinació a estimar. L’organització eclesial de la caritat no és un afegit a la realitat de l’Església sinó que forma part de la seva naturalesa i fa visible d’alguna manera al Déu viu.
Per això, aquest document ens fa reflexionar a fons i críticament, i afirma que la caritat només pot ser autènticament viscuda en la veritat. És la veritat allò que li dóna sentit i valor. Sense veritat, la caritat cau en pur sentimentalisme i l’amor pot convertir-se en un embolcall buit que s’omple arbitràriament. D’aquesta manera, la caritat és presa fàcil de les emocions i les opinions contingents de les persones, i es converteix en una paraula de la que s’abusa i es distorsiona.
Certament són afirmacions fortes, però ell està convençut que només la veritat pot alliberar la caritat d’aquell risc freqüent de reduir-la a vivències carregades d’emotivitat, que la poden deixar amb poc contingut relacional i social. El Papa Benet reivindica aquí la necessitat que la caritat trasllueixi la dimensió personal i alhora pública de la fe en el Déu bíblic, del que diu que simultàniament és Agapé i Lógos: Caritat i Veritat, Amor i Paraula (cfr. Caritas i veritate, 3).
Enfronta també el tema de la relació entre justícia i caritat precisant que, tot i que la construcció d’una justa ordenació social i estatal és un quefer polític, els fidels cristians laics com a ciutadans estan cridats a participar en primera persona en la vida pública cooperant amb els altres segons les respectives competències i baix la pròpia responsabilitat. Tot, sense oblidar la necessitat del seu contacte viu amb Jesucrist.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida