És molt coneguda aquesta recomanació de sant Felip Neri, que una pel·lícula ens ha apropat darrerament i que jo ara repeteixo en el dia en què l’Església proclama la santedat de dos dels seus membres: Joan XXIII i Joan Pau II. Tots dos –com tants d’altres al llarg de la història– ens han demostrat que es pot ser bo, que es pot viure amb goig i que, si ens deixem conduir per l’acció fecunda de l’Esperit del Senyor Ressuscitat, neixen sempre realitats noves i esperançadores.
Avui som convidats a donar gràcies per les meravelles que Déu fa en persones de carn i os com nosaltres que, amb defectes i pecats, havent trobat la perla preciosa (Mt 13,44) han donat un tomb definitiu a la seva vida i han fet tot allò possible per seguir Jesús, reproduint dia a dia el seu Evangeli i deixant-se transformar per la gràcia de Déu. Han descobert que, per encertar en la vida, cal viure en l’horitzó de l’amor a Déu i als germans i han optat per l’amor com actitud fonamental, lliurant del tot la seva vida, buscant transformar les realitats que els ha tocat viure en l’Església i en el món.
M’agrada subratllar que tots dos han fet veure l’eficàcia de l’amor, no sols en la seva vida personal sinó també en la dimensió pública, col·lectiva, estructural de la vida de les persones i dels seus problemes. Cal que sigui així, si no volem descafeïnar l’evangeli de Jesús. L’amor cristià s’ha de traduir en justícia, solidaritat, pau; demana acceptar el propi temps, tenir sentit de la història, compartir angoixes i esperances (cfr Gaudium et Spes,1), ser homes del poble, de la pròpia època, gaudint dels valors autèntics i esforçant-se alhora en alliberar-se d’idolatries i esclavatges de tot tipus.
Un amor així es demostra creatiu i no resignat a cap determinisme, sabent que el futur és un camp obert i que cal aventurar-se per tal de superar límits, descobrir solucions alternatives, produir fets nous i aspirar a situacions sempre millors. Penso que aquesta actitud fonamental ha estat un denominador comú en aquests dos grans Papes, cadascú d’ells a la seva manera i segons les seves circumstàncies. En tots dos s’ha manifestat la bondat de Déu per nosaltres d’una manera extrema. Podem distingir entre els dons de Déu i Déu mateix, però els dons són sempre una manifestació de Déu. En aquest sentit, podem dir que tant en sant Joan XXIII com en sant Joan Pau II són ben visibles les empremtes de la bondat de Déu: tots dos hi han estat un retrat privilegiat, una reproducció ben fidel.
Sigueu bons si podeu! Ells hi han pogut fer realitat a la seva mida allò que es llegeix en la 2ª carta de Pau als Corintis (3,18): “Tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit”.
En descobrir l’acció de l’amor de Déu en aquests dos gegants de la historia contemporània de l’Església, us convido a unir-nos tots en una pregària de lloança al Bon Déu, amb voluntat de seguir aquests exemples i posar-nos al Seu servei.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida