Paraules i accions coherents
Apropant-nos a final de curs i a les portes de l’Assemblea Diocesana que celebrarem, si Déu ho vol, el proper 26 de maig, em sembla convenient recordar algunes coses, tot i que no són totalment noves.
Per exemple (i amb ocasió de l’1 de maig ho hem tornat a comprovar), tantes vegades parlem i reflexionem sobre la solidaritat i tractem d’ajudar a viure als sense llar i els dèbils de la nostra ciutat. Tenim molt present aquelles persones que trobem cada dia a la mateixa vorera del carrer on cadascú de nosaltres passem habitualment i que ens allarga la mà demanant-nos cèntims i no s`amoïna si no li donem més que un somriure o un cop de mà… Ens hi fa pensar i ens replantegem la manera de viure aquests somnis solidaris: ¿podem oferir a aquests germans sense llar alguna cosa més concreta i més eficaç per a la seva situació precària? De moment, ja estaria bé trobar-nos amb ells, seguint saludant-los i escoltant-los, regalant-los una mica del nostre temps, que potser també caldria pensar si és només nostre i/o només per al nostre profit.
Tots sabem el bé que es pot fer només amb un gest, una mirada, una paraula amiga. Paraules, gestos, accions poden alegrar i curar, i també poden ferir o deixar l’altre en un sense sentit lamentable. Aprofitem llur capacitat de fer el bé i curar les ferides de la vida. Es tracta de construir fraternitat.
Passa el mateix quan al nostre Pla de Pastoral diocesà parlem d'accions evangelitzadores i de presència d’Església en el món, sabent molt bé que entre nosaltres (ahir, avui i demà) hi ha diferents tendències, espiritualitats, plantejaments pastorals i maneres de concebre les coses. Cal procurar fugir de les habituals classificacions (integristes, conservadors, progressistes, crítics...), i fins i tot intentar superar qüestions relacionades amb pràctiques religioses que per a la majoria de la gent són perifèriques. És urgent que TOTS els cristians mirem de debò si tenim l'Evangeli com a base de la nostra vida, també en coses aparentment menys importants.
Amb humilitat però amb entusiasme, cal que analitzem quins testimonis hi ha a les nostres comunitats, de paraules i accions, personals i/o de grup, que demostren la nostra concreta encarnació en les realitats que ens envolten i a les quals volem animar (o qüestionar si cal) des de l'Evangeli de Jesús. Però sempre deixant-nos interpel·lar i situant-nos en constant actitud de revisió de vida i d'educació adulta de la fe. Cal viure deixant-nos jutjar per la Paraula de Vida, perquè la realitat de les persones és molt més complexa del que apareix i sempre ve acompanyada d’algunes ambigüitats, cosa que forma part de la condició humana.
L'Evangeli és una crida a la conversió d'actituds, i també ens posa davant la necessitat de respondre i d'orientar en una determinada línia totes les petites accions amb les quals els membres de l'Església realitzem la nostra tasca... diguem-ne “missionera”.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida