Els cristians tenim l’encàrrec de Jesús a l’Església Apostòlica: “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat” (Mt. 28,19). L’Església universal, la diocesana, la parròquia, la família cristiana han d’acomplir aquest encàrrec apropant-se a les persones concretes amb les seves circumstàncies particulars i oferir-los la bona notícia de Jesús convidant a incorporar-se i viure en la seva comunitat de batejats. Com deien Pere i Joan: "No podem callar allò que hem vist i escoltat" (Act 4,20). Es a dir, no ens és permès cap tipus d’absentisme i hem de mantenir explícitament la nostra oferta de vida, la que hem descobert en Jesús mort i ressuscitat.

Tanmateix hi ha unes consideracions importants a tenir en compte.

Els imperis s’han imposat generalment per la força i els productes van obrint-se camí a base de competitivitat, però la fe cristiana ho ha de fer “per la niciesa de la predicació” i “la bogeria de la Creu”, com diu l’apòstol Pau, i situant-nos en aquesta òptica tan original de Jesús que “essent Déu... es va fer no res”.

És un plantejament que cal que els cristians pensem a fons, tenint clara consciència de la nostra debilitat i evitant tot tipus de supèrbia, de triomfalisme, d’afany de domini o superioritat en les relacions quotidianes amb els nostres conciutadans... (“duem aquest tresor en vasos de terrissa per tal que aparegui clarament de qui ens ve la força”). Cal que visquem la nostra fe així, essent “signes” d’una realitat que ens supera i ens transcendeix i que, a la vegada, ens empeny a ser en el món interpel·lant “oportuna i inoportunament”, ens facin cas o no, ens vingui bé o no. L’apòstol Pau diu: "¡Ai de mi si no evangelitzés!" (1Cor 9,16).

Hem d’anunciar Jesús amb paraules i obres, amb signes i testimoniatge, mirant d’encomanar una manera de viure. Però la condició per fer-ho de manera creïble i interpel·ladora, convidant a creure als altres, és la pròpia fe viscuda personalment. Cal ser de debò un seguidor de Jesús, seduït per Ell i unit a la comunitat dels seus seguidors. Hem d’assumir com a pròpies les opcions, els valors, les actituds i els comportaments de Jesús i actualitzar-los en la nostra concreta situació de vida. Sabem que aquest “seguiment” és exigent i l’assumim gradualment, passa a passa. És compatible amb la nostra fragilitat però no amb les «rebaixes» ni amb la incoherència crònica i l'ambigüitat.

Segons els nivells d’intensitat i d’explicitació de l’anunci, hi pot haver graus i maneres..., però evangelitzar és tot allò que fem per apropar el misteri de Jesucrist a qui no creu. I encara que sigui una acció particular, mai actuem en solitari ni a títol personal, sinó l’Esperit que actua en l’Església hi és present i actiu.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida