Tipus
Ajudant a viure (Bisbe Joan)
Autoria
Producció
Data publicació: 
dg., 09/22/2013

Comentaven l’altre dia unes persones que se’ls hi feia molt costa amunt anar a segons quines Misses perquè –deien– has d’escoltar coses que no hi ha qui les pugui aguantar... i, de vegades, valdria més que no prediquéssiu.

No és la primera vegada que sento coses així i potser tindran raó i tots haurem de revisar la nostra participació a l’Eucaristia, també els qui la presidim, per tal de no condicionar-la negativament. Tanmateix, quan celebrem l’Eucaristia, seria bo per a tothom (i necessari) considerar que no només hi anem a participar a una reunió fraterna recordant l’amor de Jesús, aprenent les lliçons que trobem en els textos bíblics que és proclamen i que el qui predica vol explicar-nos animant-nos a fer-los vida.

L’Eucaristia és més, és “memorial”, actualització sacramental de l’esdeveniment mateix de la Pasqua (mort i resurrecció de Crist). Allò veritablement important és la presència personal del Ressuscitat i la possibilitat de participar (eficaçment) del seu Cos entregat i de la seva Sang vessada unint-nos també nosaltres a aquest sacrifici i al seu dinamisme (“Feu això que és el meu memorial”), i oferint amb Ell les nostres vides a Déu.

“La comunitat cristiana no afegeix res sinó que es pren tan seriosament l’ofrena sacrificial de Crist al Pare que la fa seva i s’hi incorpora també juntament amb Ell per a la salvació del món. La nostra vida sencera, amb les seves alegries i fatigues, es va convertint així en matèria de l’Eucaristia” (J. Aldazábal).

De l’Eucaristia neix el nou poble de Déu que viu en comunitats ben identificades, que travessen la història reunides al voltant del Cos de Crist i tota la vida dels seguidors de Jesús en queda implicada, la personal i la comunitària.

A més, hauríem de tornar-nos una mica més contemplatius i sentir també la necessitat de l’adoració freqüent de Jesús en el Sacrament de l’Eucaristia, amb fe respectuosa i plena d’amor, amb dignitat i profunditat. Aquesta experiència ens dóna l’oportunitat de percebre la “seva mirada” (Sant Joan M. Vianney) dirigida a cadascú de nosaltres i la crida personal com la que va dirigir a Simó i Andreu, a Jaume i Joan, a Natanael quan era sota la figuera, o a Mateu a la taula dels impostos... Ell no es cansa de cridar-nos.

Déu faci que aquest gran tresor del que fruïm cada Diumenge (el Dia que Déu va ressuscitar Jesús d’entre els morts) no quedi “condicionat” per res ni per ningú.

Us recordo que a l’Església de St. Pere, ben al centre de la ciutat de Lleida, hi ha cada dia l’Adoració Diürna i tenim oportunitat de retirar-nos a pregar una estona en silenci.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida