La humanitat de la fe
Ja hem començat l’Any de la Fe i em permeto demanar una especial atenció per tal de no caure en la temptació de dissociar fàcilment les coses. La nostra cultura actual, molt fragmentada, pot alimentar actituds i praxis que fan pensar en compartiments separats, diferenciant molt doctrina, espiritualitat i acció pastoral. Això s’ha traduït sovint en un “primer formar-se, i després actuar”, o en permanents distincions entre teoria i pràctica, entre “vida interior” i apostolat, etc., retardant algunes actuacions o replantejaments.
Vull fer una crida a la coherència per anar disminuint la distància que pot haver-hi entre el dir i el fer, com diu la Carta de sant Jaume: “Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos” (Jm 1, 22).
Per això, caldrà procurar viure en tot moment una espiritualitat atenta als signes dels temps i encarnada en els esdeveniments de cada dia. No tindria massa sentit un plantejament doctrinal separat de la vida de les persones, insensible als seus goigs i esperances, a les seves tristeses i angoixes. Sabem que hem de viure-les en pròpia carn perquè no hi ha res de profundament humà que no trobi eco en el cor d’un cristià (cfr. Gaudium et Spes, 1.)
El mateix Papa Benet XVI, dos dies abans de publicar la seva primera Encíclica (“Deus charitas est”), explicava que la seva intenció era emfatitzar la centralitat de la fe en un Déu que ha assumit un rostre i un cor humans: “Tenim necessitat del Déu viu, del Déu que ens ha estimat fins a la mort. A hores d’ara, la paraula «amor» sembla alguna cosa molt llunyana d’allò que un cristià pensa quan es parla de caritat. Intento mostrar la humanitat de la fe de la que forma part el «sí» de la persona humana a la seva corporeïtat creada per Déu”.
La fe, en efecte, creix quan es viu com a experiència d’un amor que es rep i es comunica com a experiència de gràcia i goig. Ens fa fecunds, perquè eixampla el cor en l’esperança i permet donar un testimoni fecund (cfr. Porta Fidei, 7). “La Caritat de Crist ens empeny” (2Cor 5,14): és l’amor de Crist el que omple els nostres cors i ens impulsa a evangelitzar.
El compromís missioner dels creients treu força i vigor del descobriment quotidià del seu amor, que mai no pot faltar. És aquesta dimensió missionera, com a expressió d’una nova i generosa obertura al do rebut, allò que ens ha d’impulsar a introduir la pregunta sobre Déu en aquesta societat de vella cristiandat i en el nostre món de la indiferència o increença.
I fer-ho sense oblidar la vessant ètica i social que és una dimensió imprescindible del testimoniatge cristià, refusant la temptació d’una espiritualitat amagada i individualista, que té a veure ben poc amb les exigències de la caritat, ni amb la lògica de l’Encarnació; i que ens ha de dur a iniciatives evangelitzadores menys orientades cap a l’interior de les comunitats cristianes, i més compromeses en l’anunci de la fe a tothom.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida