El tema de les relacions Església-Estat és recurrent a casa nostra. El Cardenal Tarancón va fer famós allò de “sana col·laboració i mútua independència”. Una col·laboració que no ha de ser mai supeditació de l’una a l’altre o al inrevés sinó cooperació mirant de treballar al servei del bé comú. La qualitat de la vida humana exigeix també un component de nivell espiritual, i l’Església s’esforça constantment actuant com a llevat en la seva relació amb la societat per tal que pugui ser «renovada en Crist i transformada en família de Déu» (Gaudium et Spes 40).
Periòdicament surt la qüestió del pes social del catolicisme al nostre país o de la "laïcitat" de l’Estat. Darrerament, tot i que les circumstàncies socials i culturals han canviat molt, ha tornat a ser objecte de molts comentaris a propòsit de la proclamació del nou Rei d’Espanya en la que s’ha volgut evitar vincular responsabilitat institucional i confessió religiosa. Ha estat una bona oportunitat per a reflexionar i explicar que no és el mateix Estat laic que aconfessional.
La nostra realitat és bastant complexa i cal una visió àmplia del fet religiós, tenint present la seva transversalitat en les múltiples facetes de la vida quotidiana. Sabem que el fet religiós forma part del patrimoni cultural i espiritual de la societat. Les religions professades lliurement pels ciutadans tampoc no haurien de ser un problema en la nova societat democràtica on la diversitat religiosa és un fet cada dia més evident.
L’Estat pot ésser aconfessional i ho és, i així queda fixat a l’article 16,3 de la Constitució espanyola: “cap confessió tindrà caràcter estatal”. Però allò que en diem la societat, i en el nostre cas un gran percentatge dels habitants del país pot no ser-ho i, de fet, no ho és, d’aconfessional. I volen exercir lliurement els seus drets legítims en molts àmbits i qüestions que tenen a veure amb la dimensió religiosa de la vida, perquè consideren que forma part del bé comú.
És per això que l’analfabetisme religiós que ens envolta comença a preocupar. Som molts els qui pensem que caldria afavorir l’aprenentatge d’aquells llenguatges, símbols i continguts religiosos que impregnen totalment la vida i la cultura del nostre país en molts nivells. Hi ha coses que no es poden entendre bé sense tenir en compte l’aportació fonamental de la fe cristiana, inclòs en l’àmbit més profund del sentit de la vida, de la concepció de la persona humana i de la societat, dels drets humans, de la idea de treball, de progrés, de llibertat, de compromís, d’economia, de creació artística..., com il·lustren historiadors i sociòlegs.
Els cristians estem convençuts que la religió, i en concret la fe cristiana, reforça els principis bàsics de la vida democràtica, como són, per exemple, el valor sagrat de les persones, la igualtat i inviolabilitat dels seus drets, les qualitats fonamentals del matrimoni i de la família, la justificació de l’autoritat com un servei al bé general, el respecte a la consciència moral de cada persona, o l’existència d’un ordre moral objectiu reconegut com a vinculant per a les actuacions de tothom, també en l’exercici de l’activitat política.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe.
+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida