Benvolguts diocesans:
Fa poques setmanes començava el seu tràmit parlamentari una nova llei d'educació.Una més, diran alguns. I tenen raó.En els últims quaranta anys la nostra societat ha suportat el vaivé de set lleis sobre aquest tema tan fonamental per al desenvolupament d'un país i per al futur de la seva gent, sobretot per als nens i joves. I ara, la vuitena
.
Els qui proposen les lleis aspiren sempre a sumar adhesions. Solen demanar també l’opinió dels diferents sectors afectats per cada llei perquè les seves aportacions puguin millorar el text inicial. En aquest cas concret sembla que algunes associacions de pares, grups de professors i federacions de centres d'ensenyament no han estat escoltades. Les actuals autoritats ministerials han tingut més pressa pel tràmit que paciència pel diàleg i la discussió raonada. Han mostrat poc interès a acostar punts de vistadistants. És curiós: es busca el pacte escolar quan no es governa i s'oblida el discurs del consens quan es té el poder. Es dubta que els beneficis esdevenidors arribin a tothom, malgrat que és cert que s'utilitzen contundents i ampul·loses paraules per definir un futur universal envejable. Es fa més per tranquil·litzar les orelles de la mateixa corda ideològica, recordant que aconseguiran l'objectiu proposat tot i l'enuig de la resta. I així la societat continua dividida en dos grans grups que caminen en línies paral·leles sense arribar a punts de contacte que n’afavoreixin tot el conjunt.
En aquest marc de referència suposo que se'ns permetrà opinar als qui manifestem serioses discrepàncies sobre aquest tema. Alguns grups directament interessats en l'ensenyament lamenten l'escàs ressò que han tingut els seus suggeriments. Malgrat tot, no volem ser reduïts al silenci.
En aquest mateix sentit la Comissió Episcopal ha fet pública una nota (17 de juny) en què assenyala la seva responsabilitat per a participar en el debat, la seva insistència en la protecció i la promoció del dret a l'educació ia la llibertat d'ensenyament, el dret dels pares en l'educació dels seus fills, el concepte de "demanda social" en totes les etapes, la formació integral de l'alumne -inclosa la dimensió moral i religiosa-, el coneixement i la comprensió de la pròpia realitat social amb les seves arrels cristianes i costums que marquen la identitat del nostre poble, el respecte a les normes i disposicions dels Convenis Internacionals sobre ensenyament i, per descomptat, de la nostra Constitució i dels Acords signats entre l'Estat i la Santa Seu. Demana, per acabar, un esforç pel diàleg i la col·laboració dels uns i dels altres pel bé de tots.
Estic plenamentd'acord amb el contingut d’aquesta nota. L'he resumit molt, però es pot llegir completa a la pàgina web de la Conferència Episcopal Espanyola. D'altra banda, i portant el cas al nostre àmbit cultural, després d'escoltar responsables de les nostres escoles catòliques i professors de religió de l'escola públicala preocupació és similar a la de la resta de l’Estat: poca atenció -si no la discriminació-, als centres d'iniciativa social per part de l'Administració educativa, l'oblit dels pares en la seva responsabilitat, l'escàs reconeixement del professorat que busca la innovació i la participació, la negligència en el tractament de l'educació integral de l'alumnat.
Fins ara hem escoltat advertiments, silencis o amenaces. És fonamental que ens posem a treballar per aconseguir una entesa que beneficiï tothom. No vulguem presumir d'unes bones escoles sense comptar amb la seva llarga experiència i actual dedicació.
Amb la meva benedicció i afecte,
+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.