[18-03-25] ELS APARTAMENTS BORJA

PINTURICCHIO I ELS APARTAMENTS BORJA

Us he de confessar, benvolguts amics i amigues pelegrins, que encara podríem estar-nos diverses setmanes més parlant del formós patrimoni artístic que hi ha al Vaticà. Tanmateix, aquesta és la darrera setmana que m’hi ocuparé del Vaticà. I ho faré parlant dels no massa coneguts Apartaments Borja, dit així perquè aquí va residir Roderic de Borja, el papa valencià, de Xàtiva, que el 1492 arribà al soli pontifici amb el nom d’Alexandre VI.

UNES PINTURES ALEGRES I RUTILANTS

He dit que aquests apartaments no són massa coneguts, però sí que tenen unes pintures murals espectaculars. Segons l’opinió del famós pintor suís, Paul Klee (1879-1940), que va visitar els Apartaments Borja el 15 d’abril de 1904, “aquests apartaments són el més bonic que ha produït el Renaixement a Roma; és un lloc per passar-s'hi la vida, no una temporada eventual”. Aquí, a l’esplèndida coloració gaia (alegre, rutilant i festiva) emprada pel gran artista Pinturicchio (1454-1513), l’ecumenisme perseguit per l’Església es va estendre fins a la cosmogonia egípcia. Són, en definitiva, grans gestes i moments d’obertura al món, i de fe sincera en la condició humana, endegats per l’Humanisme i els humanistes europeus dels segles XV i XVI. És veritat, com deia el savi Erasme de Rotterdam (1466-1536), l’humanista més gran de l’Europa moderna, que també es van cometre alguns excessos, però l’ideari de debò d’aquells prohoms fou sempre la recerca del “Bé” comú i de la “Veritat” plena que ens allibera dels falsos déus (el déu plutòcrata dels diners, el déu de la fama arrogant, el déu de l’enveja, el déu del plaer descontrolat, el déu de l’egoisme).

UNES PINTURES AGRADABLES ALS ULLS

Pinturicchio inicià aquesta gran obra en la tardor de 1492, i és molt probable que estigués molt avançada en desembre de 1494, d’acord amb una inscripció que apareix a la “Sala de les Sibil·les” on, a la vora d’alguns ornaments, pot llegir-se “A[lexander] P[ontifex] M[aximo] 1494”. Entre 1889 i 1897 les pintures foren àmpliament restaurades (i repintades) pel prerafaelista Ludwing Seitz. Abans feu de biblioteca. En veure els romans de finals del segle XV aquestes pintures deien: “troppo oro, troppo vivo, troppo azzurro; letizia e gioia agli occhi” (massa or, massa viu, massa blau; alegria i joia als ulls). Així era, i és, la brillant pintura de Pinturicchio.

UNES PINTURES DITRIBUIDES EN CINC SUMPTUOSES SALES

Des d’un punt de vista d’estructura narrativa, la distribució de les pintures està dividida en cinc sales. La primera és coneguda com la Sala de les Sibil·les, en al·lusió a les dotze parelles de sibil·les i profetes de l’Antic Testament que anunciaven la vinguda del Messies, Jesús el Salvador (proclamaven i anunciaven la Fe en Jesucrist). És allò de l’harmònica conjunció o síntesi pretesa entre l’Ecclesia Gentilium (sibil·les) i l’Ecclesia Iudaeorum (profetes), volguda i acceptada pels pontífexs del Renaixement, i d’una manera especial per Alexandre VI; Les parelles de sibil·les i profetes que veiem a les parets, encabides en arcs de mig punt, són: Isaïes–Helespòntica, Miquees–Tiburtina, Ezequiel–Cimèria, Jeremies–Frígia, Osees–Dèlfica, Daniel–Eritrea, Ageu–Cumea, Amós–Europea, Jeremies–Agripina, Baruc–Samia, Zacaries–Pèrsica i Abdies–Líbica. La segona estança és coneguda com la Sala del Credo on hi veiem, amb absoluta coherència i unitat de programa amb l’esperit i el missatge de la sala anterior, com els apòstols del Nou Testament també sancionen l’extraordinari valor de la Fe proclamada en la sala anterior. La tercera estança és ben coneguda com la Sala de les Arts Liberals, i és considerada com el lloc d’estudi d’Alexandre VI, a més de constituir la biblioteca privada del pontífex.

LA SALA DELS SANTS: LA MÉS FORMOSA

La quarta estança rep el nom de Sala dels Sants, i és considerada com la més famosa de tot l’apartament perquè assoleix el millor nivell tècnic i artístic. Conta Alexandre VI que en aquesta sala se celebraven els àpats més íntims i familiars de la seva cort. La darrera estança del cicle borgià és coneguda com la Sala dels Misteris de la Fe, i considerada també com un bon clímax artístic de la poètica de Pinturicchio.

EL DECÀLEG DE MOISÈS: UNA BRÚIXOLA FIABLE

A la fi, totes aquestes pintures, com les de Rafael (Escola d’Atenes) i Miquel Àngel (Capella Sixtina) tradueixen la fe de l’home en el mateix home, revestit de ciència, de cultura i d’autèntica humanitat, però guiat, a més, i recolzat pel que Juli II entenia llavors com les sàvies, sempre vigents i equànimes lleis de Déu. És a dir, recolzat per aquelles lleis inscrites sobre pedra al conegut “Decàleg” que Moisès va rebre a l’egipci Mont Sinaí fa 2.300 anys, i que tan bé han orientat, com un potent, segur i inalterable far a alta mar, l’òptima convivència, l’esdevenir, les decisions i el bon destí de tota la humanitat. Unes lleis o manaments (no mentir, ser veraç i net de cor, honorar els pares, respectar, no ser envejós…) que són extraordinàriament beneficioses i que tots portem inscrites a la nostra consciència i al nostre cor. Segons Eugenio Garin aquestes lleis van alimentar un bell “concepte d’humanitat entesa com a llibertat, i amb l’anhel d’una vida més plena i més santa”.

HEM D’APRENDRE A VEURE I INTERPRETAR EL MÓN AMB ELS ULLS DE LA FE

Tant de bo que els pelegrins d’aquest Any Sant tinguem ben a punt l’oculata fides (la fe que “veu”, o els ulls de la fe), per comprendre tot el que anem dient i veient. Una oculata fides que veu i interpreta totes les realitats humanes, també les artístiques, amb els ulls càlids i penetrants de la nostra interioritat i des del punt de mira de Jesús de Natzaret. Continuarà la propera setmana.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic.

Foto: Pinturicchio, La Resurrecció, escena de la “Sala dels Misteris de la Fe”, Apartaments Borja, 1493. Als peus, agenollat, hi veiem al papa Alexandre VI. © Musei Vaticani.