Estimats diocesans,

Comença la Setmana Santa, la primera que compartim. Continuem la nostra reflexió sobre la missió, és a dir, sobre l’alegria de ser missioners. Aquests dies van acompanyats d’unes celebracions intenses i —deixeu-m’ho dir— fantàstiques. Celebrem allò que som i allò que estem cridats a ser: homes i dones que viuen estimant. I és que la Setmana Santa va d’això, d’estimar. Vet aquí el que voldria comentar a partir de la dita d’avui: «quedar-se d’una peça». Es diu normalment quan quedem sorpresos per algú. Doncs bé, és Jesús qui ens meravella, i molt.

Ho fa amb senzillesa, però al mateix temps amb radicalitat, amb valentia, amb autenticitat. Jesús és l’expressió viva de Déu Pare, que és amor; per això el seu Fill, Jesús, és qui estima en tot moment i ens ensenya com estimar. Us ho asseguro: estimar és trencador. Aquest és el camí que Jesús ens indica per viure. És Ell, Jesús, qui viu i es desviu perquè entenguem que ens cal conjugar sempre el verb «estimar»: en tot moment, en tota ocasió.

Jesús va viure fins a l’extrem una violència atroç, passant per la traïció, la mentida i la injustícia... Tota aquesta alta densitat de maldat condensava raons més que suficients per rebel·lar-se, d’alguna manera, amb alguna moneda semblant. I no. Jesús no genera una resposta violenta. Jesús estima, accepta, perdona. Aquest és el camí.

Havia fet advertiments diversos als seus amics: «qui vulgui ser el primer, que sigui el darrer», «he vingut a servir i no pas a ser servit»... i d’altres. Amb tot, Jesús patí la incomprensió de la seva posició per part dels més propers, els deixebles. Tota la vida fou per a Jesús una referència constant al manament suprem de l’amor: «estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament» i «estima els altres com a tu mateix».

La missió ha de ser, doncs, una manifestació constant de l’amor. Déu ens envia al món per donar testimoni de l’amor. A tots ens toca aprendre a estimar i, per tant, a evitar plantejaments desconfiats, elitistes i exclusivistes, perquè no fan res més que generar tensió, incomprensió i inquietuds molestes. L’Evangeli de Jesús, al contrari, ens convida a recórrer els camins del servei, l’escolta, el diàleg i el perdó.

La radicalitat de Jesús, doncs, es troba en la seva posició de combat contra el mal a partir de l’amor. No hi ha res ni ningú que doblegui el propòsit de Jesús. Em pregunto humilment: «sabríem viure ferms en l’amor?». Sabem que l’amor, per a Jesús, no és un motiu passatger. El fet d’estimar és una proposta de vida que ens porta a la plenitud, a la felicitat, a l’eternitat.

El que celebrarem aquests propers dies ens ha d’ajudar a viure, i no pas a malgastar-nos. En tot cas, si hem de gastar la vida, que sigui perquè estimem de debò, sense cap mena de violència. Tot és posar-s’hi. La litúrgia serà una bona pedagogia. Acollim aquests dies com una veritable invitació a entrar en el misteri de l’amor. Tant allà on se celebri l’Eucaristia com en els llocs on hi haurà celebracions de la Paraula, cuideu tots els detalls. Això ennoblirà l’assemblea, i el culte serà expressió d’una esperança que va més enllà de l’estricta lògica humana.

Creieu-me, el misteri de l’amor és sempre sobreabundant i, si el vivim segons les nostres possibilitats, però amb sinceritat, aquells que ens veuran «quedaran d’una peça», us ho asseguro.

Amb la meva benedicció i afecte,

+Daniel Palau Valero

Bisbe de Lleida