En el poble cristià el mes de maig ha estat especialment significatiu per dirigir-se a la Mare de Déu. Admirant la seva valentia en el sí de l’Anunciació, pregant amb ella, seguint els seus passos en el camí de la santedat. En totes les èpoques de la història els cristians han trobat en la Mare de Jesús el destí dels seus escrits, en prosa o en vers, l’objecte de les seves consideracions teològiques o els cants i himnes més entranyables de les seves poblacions.

El papa Francesc va començar aquest mes de maig amb una brevíssima carta dirigida a tothom en la qual ens aconsellava la proximitat i la pregària amb i a Maria, la nostra Mare, resant el Rosari. Afegia dues pregàries i ens convidava a repetir-les diàriament després de l’experiència tràgica de la pandèmia que tot el món ha sofert en els últims mesos. En una oració deia:

“¡Oh, Mare de Déu!, torna a nosaltres els teus ulls misericordiosos en aquesta pandèmia de coronavirus, i consola als qui es troben confosos i ploren per la pèrdua dels seus éssers estimats, de vegades sepultats d’una manera que fereix l’ànima”

“Infon confiança als qui viuen en el temor d’un futur incert i de les conseqüències”

“Com a Canà, intercedeix davant el teu Diví Fill, demanant-li que consoli a les famílies dels malalts i de les víctimes i que obri els seus cors a l’esperança”

“Protegeix als metges, als malalts, al personal sanitari, als voluntaris…”

A la segona pregària clamava: “A tu ens encomanem, Salut dels malalts, que al peu de la creu va ser associada al dolor de Jesús, mantenint ferma la teva fe”

En el meu cas, a l’acabar el mes de maig, desitjo reiterar a tot el poble cristià la importància de la pregària en qualsevol circumstància, feliç o tràgica. Tots reconeixem les tres notes indispensables amb les quals es caracteritza la dimensió orant de tota persona: Fe en un Déu personal, viu; fe en la presència real de Déu; y, tercera, confiança en què el Déu que ens ha parlat, i segueix revelant-se escoltarà la nostra pregària. Així ens ho diu el Mestre, qui, a petició dels deixebles, els va ensenyar el Parenostre. A més a més de les seves paraules va mostrar una actitud permanent d’oració, de silenciosos recessos, de conversa amb el Pare. I la perfecta deixeble de seus ensenyaments i seguidora de les seves actituds va ser la seva Mare, que ens la va regalar per a què ens protegís, ens recordés la pregària i intercedís per nosaltres.  

La presència de la Mare de Déu en mig del poble cristià ha estat potent i dolça al llarg de la història amb una infinitat d’advocacions que l’han situat en el cor de cadascú de nosaltres. No ens cansem de buscar  la seva intercessió per a què les nostres peticions,  les nostres alabances i els nostres agraïments arribin al Senyor. Han estat uns mesos molt complicats en els quals hem percebut el temor, el sofriment, el consol i l’esperança en molts rostres del nostre entorn. Acudiu sempre a la Mare de Déu. Ella atendrà les súpliques i aplanarà el camí dels dubtes, de les incerteses i obrirà l’horitzó de la fraternitat.

Amb llàgrimes als ulls començàvem el mes amb l’evocació a la nostra Patrona, la Mare de Déu de Montserrat en una catedral buida però amb els cors plens de devoció i de súplica. La vida continua. Que les nostres pregàries siguin constants cap als difunts, els malalts i les seves famílies; els cuidadors, les autoritats… “Sota la teva empara ens acollim, Santa Mare de Déu”.

                                                                         +Salvador Giménez, bisbe de  Lleida.