El títol d'aquest comentari pot semblar una obvietat. Cap catòlic no pot viure sense caritat, que és l'amor decidit al seu proïsme com a concreció de la seva fe en Jesucrist i l'aplicació de l'esperança. Ja sant Pau ho expressava amb molta força en la seva carta als Corintis combinant les tres virtuts teologals -fe, esperança i caritat- i definint perfectament la tercera, l'amor: ”és pacient, és bondadós, no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix, no és insolent, no busca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia” (13,4-6) Un es queda molt pensatiu davant la claredat de la teoria i les dificultats de la seva aplicació. Tant de bo poguéssim acceptar amb normalitat l'última frase de l'Apòstol: “…de les tres… la més gran és l'amor”.

Quan participo en alguna reunió de grups parroquials o diocesans sempre escolto de part d'algun membre l'exigència de “fer” alguna cosa pels altres a conseqüència de la seva pròpia fe. Sempre hi ha algú que ens esperona el cor cap a una dedicació concreta al servei de la societat i, si no es compleix, ens queda un mal gust de boca. O encara més profundament, se'ns cita la vida i els exemples de Jesús, des del bon samarità fins al del seu amor total des de la creu en favor de la humanitat; des de les benaurances fins al discurs de comiat. Sempre hi ha algú que ens recorda la coherència entre la fe i la caritat.

A més d’escoltar les anteriors incitacions, que en alguns casos es converteixen en recriminacions, veig l'actuació de moltes comunitats: grups parroquials de Càritas que cada setmana s'organitzen per prestar un servei d'aliments i de roba; grups persistents que dediquen part del seu temps al reforç escolar de nens i adolescents; grups que s'esforcen col·laborant en les activitats de temps lliure amb moltes hores de disponibilitat i dedicació; grups que atenen la solitud de malalts i gent gran en els seus domicilis portant la comunió i la companyia...; i així fins a l'infinit. I pràcticament tots amb la fe de Jesús en la ment i en el cor. Me n’alegro de la seva tasca i, sense fer-ne ostentació, ens n’alegrem tots.

Des de fa uns anys que hi ha en la nostra diòcesi un intent d'ajuda i coordinació de moltes organitzacions dedicades a la caritat. A més dels nombrosos grups parroquials, que són part essencial de Càritas Diocesana, funciona una XARXA D’ENTITATS CRISTIANES D’ACCIÓ SOCIAL I CARITATIVA que atén nombroses persones en situació d'especial dificultat. Recordeu que el bisbat va crear un Fons Solidari Covid-19 de 20.000 euros, al qual es van afegir molts sacerdots i laics  i va aconseguir recollir gairebé 87.000 euros que es van distribuir entre aquelles entitats que per la pandèmia van multiplicar la seva atenció i necessitaven més recursos. Les entitats beneficiades van presentar unes memòries de l’activitat duta a terme  gràcies a l’esmentat fons, que estem donant a conèixer i que hem decidit mantenir-lo a causa de les dramàtiques conseqüències que encara vivim. Agraïm de nou, com ja vam fer l'any passat, la col·laboració de tantes persones atentes a les necessitats dels seus germans.

Com podeu imaginar em sento joiós dels molts brots de caritat que apareixen entre persones i grups catòlics. Segurament no es fa res d’extraordinari i només s'intenta viure amb coherència el mandat del Senyor. Però quan l'Església rep tantes crítiques per altres qüestions que ara no venen al cas i de les quals demanem perdó, és un goig que puguem comunicar aquesta mena d'iniciatives que retornen la credibilitat a la comunitat catòlica.

                                                                                     +Salvador Giménez, bisbe de Lleida.