El meu anterior comentari pretenia ajudar a crear una certa normalitat cridanta l'esperança en un inici de curs atípic. Ara vull insistiren la importància dela comunitat per al desenvolupament i creixement de la fe dels catòlics. Des de ben petits hem après que la nostra responsabilitat eclesial i social es basa en la pròpia llibertat individual que es potencia quan obrim el nostre cor i la nostra vida al servei dels altres. Vam acceptar la fe amb el baptisme,i els pares, sacerdots i catequistes ens la van educar. Vam entendre que la lluita de cada dia éscontra l'egoisme, l'individualisme, la intransigència contra els diferents, l'acumulació escandalosa de béns, la despreocupació cap als febles i els exclosos.
De les dues dimensions de l’ésser humà -com a racional i relacional- m’agradaria fixar l’atenció avui en la seva segona característica, la de relacional.L'home no viu sol. Des del seu naixement necessita l'altre per a sobreviure: dels pares, per a cobrir les primeres necessitats;dels mestres, per a la incorporació a l'entorn cultural;i dels amics i coneguts per a la seva socialització. Creixem sempre acompanyats per altres personesque ens ajuden, ens orienten i ens obren a un compromís perquè retornem el que gratuïtamenthem rebut. És com una cadena amb infinitat de baules que configurenla història de la nostra societat. Ja de grans,cadaun de nosaltres sent l'obligació de construir un món més habitable, més just, més solidari, que no serà possible si no contribuïm amb totes les nostres forces, en aquest moment i en aquesta direcció, cedint-lo millorat a les generacions futures. Com diu el papa Francesc, als qui desitgin llegir-lo en l'encíclica Laudato Si’, hem de procurar per la cura tant de la casa comuna com dels subjectes que l'habiten.
Els cristians, al mateix temps que vivim en la societat compartint-neles alegries, esperances i sofriments, també hi participem i som una comunitat. El nostre comportament ha de ser més exigent, per compromís personal i per exemplaritat cap als altres. Així ho portem inscrit en el nostre ADN: ens diem germans, seguim les paraules i mandats de Jesucrist, el germà major, que ens mostra l'amor del nostre pare Déu i ens demana estimar fins a l'extrem totes les persones. Per a evitar fugides d’estudi o generalitzacions buides de contingut, sense caure en la formació d'un grup tancat, us demano que concreteu el vostre afecte i la vostra dedicació a la comunitat on esteu vivint i creient, amb els qui escolteu la Paraula i celebreu el misteri de Crist. Ell us concedirà un cor gran perestimar a tothom, sense exclusions de cap mena, sense barreres que separen, sense desqualificacions que trepitgen la dignitat de l'altre.
El cristià és aquell que no restamai tranquil quan veu el sofriment del germà. Que sap consolar i acompanyar. Que dedica part del seu temps i de les seves facultats a donar sentit i felicitat als altres. És aquell que s'oblida de si mateix i sap compartir. Que s'obstina que la seva comunitat sigui molt acollidora i no dubtaa oferir als altres el gran regal de la persona de Crist, que l’alimentarà, l’acompanyarà i, al final de la seva vida, el jutjarà. (Mt. 25).
Aquest curs la nostra comunitat diocesana necessital'esforç general per perfeccionar i presentar el Pla Pastoral que, entre tots, vam elaborar el curs anterior. No hi sobra ningú, per a dur a terme aquest desafiament evangelitzador. Si ho fem així, podrem generar una sensibilitat especial per apreciar la nostra comunitat i el conjunt de la societat.
+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.