De nou celebrem la festa central dels cristians en uns moments molt complicats per a tots. Vivim amb por i preocupació el sofriment de tantes persones al nostre costat pel COVID-19. Més que mai mirem ara els dolors del Crist i que Ell comparteix els nostres. Malgrat tot us escric a tots la meva reflexió invitant-vos a la serenor i a l’esperança de la Pasqua.

 El pas de la mort a la resurrecció del Senyor Jesús. De la tristesa davant el sofriment del divendres sant a l’alegria de la nova vida del diumenge de Pasqua. Es el misteri de la Redempció. És el cicle vital en el qual tot cristià està vinculat doncs no pot prescindir del dolor i de la joia però significat i interpretat pel Ressuscitat i que conté tota l’esperança en la vida definitiva que Ell mateix ens ofereix. Una esperança que ens possibilita, al mateix temps que esperem la pàtria celestial, el treball i el servei als altres en aquesta terra.

A més a més d’una existència responsable i autènticament evangèlica, els cristians celebrem alimentant i enfortint la nostra vida en la mateixa litúrgia que actualitza al mateix Jesucrist. D’Ell rebem la fortalesa necessària per al creixement personal i per a l’entrega als germans. Els qui participem (la gran majoria, gràcies als mitjans audiovisuals) en la Vetlla Pasqual experimentem, una vegada més, la plenitud de la vida i el cant de l’esperança. És cert que això mateix ens acompanya durant la resta de l’any en la celebració dels sagraments. Però avui ho vivim d’una manera especial.

El meu comentari d’aquest any voldria referir-se a una part de la Vetlla que té una connotació precisa en la manifestació de la nostra fe. Es tracta de la primera part de la renovació de les promeses baptismals quan es parla de les renúncies (tots vosaltres ho heu pronunciat en alguna ocasió quan heu rebut o assistit a la celebració dels sagraments i s’ha utilitzat la fórmula de preguntes i respostes. Durant els diumenges i festes solem recitar o cantar el Crec en un Déu).

La fe en Crist Ressuscitat ens concedeix la vida nova a la qual volem arribar renunciant al pecat, és a dir, a tot allò que significa una ruptura amb Déu i amb els altres. No sembla una contradicció en aquest gran dia de festa recordar la tristesa que produeix el mal que provoquem. És, en definitiva, una lluita constant contra l’egoisme i una recerca apassionada per la veritat i la vida. Renunciem a creure’ns els millors del nostre entorn familiar, laboral o social; renunciem a veure’ns superiors als altres quan parlem o actuem, sempre posseïm la raó i la nostra opinió sobresurt de forma constant; renunciem a estar molt segurs de nosaltres mateixos perquè això ens impedeix acceptar a l’Altre i als altres; renunciem a creure que ja estem convertits del tot i no necessitem a ningú que ens acompanyi i aconselli; renunciem a no quedar-nos en les coses, en els mitjans, en les institucions, mètodes i reglaments i no anar a Déu. Com canviaria el nostre món si ens preparéssim per fer realitat aquestes renúncies!

També renunciem, i ho fem de forma solemne, a les nostres enveges i odis, indiferències i desconfiances, materialismes i insolidaritats, injustícies i favoritismes, a les faltes de fe, esperança i caritat. Quina vida més clara i plena de veritat tindríem amb el compliment d’aquests compromisos!

Renunciem al pecat com a negació de Déu, al mal com a signe del pecat en el món, a la violència com a contrària a la caritat… Només amb aquesta convicció acceptarem la vida nova de Jesucrist que rebutja la mort del germà, l’avortament i l’eutanàsia, la tracta de persones, el menyspreu a l’immigrant, la violència domèstica, l’abandonament i l’explotació d’infants i joves. Acceptem la Vida. Rebutgem la mort. Feliç Pasqua de Resurrecció per a tothom.

+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.