Diumenge V de Pasqua.
Fets 9,26-31; S. 21:26b-27, 28 i 30ab, 30c-32; 1Jo 3,18-24; Jo 15:1-8
Els diaques serveixen i inciten a servir
Germanes i Germans: Us animo a viure joiosament aquest esdeveniment. És un dia de goig per la nostra Diòcesi i ho celebrem envoltats en l’esperit de la Pasqua, quan encara ressona en aquesta Catedral la veu dels preveres renovant els seus compromisos a la Missa Crismal.
Les paraules de Mn. Prat demanant ordenar Diaques aquests tres germans, posen de manifest allò que nosaltres mateixos hem fet: un procés de discerniment i consultes prèvies que, d’alguna manera, s’assembla al que acabem d’escoltar a la 1ª Lectura quan Saule arriba a Jerusalem i intenta d'unir-se als deixebles. Els dotze i els seus companys desconfien: no creuen que sigui un deixeble de debò. Bernabé l’acull, l’escolta, es fia de la seva paraula sobre l’experiència en el camí de Damasc, garanteix que pot ser introduït en el grup dels deixebles de Jesús i els empeny a anar endavant...
Estimats Josep Mª, Joan d’Àvila i Josep: vulgueu rebre aquest ministeri amb esperit de pobre. No és cap dret, ni vostre ni meu, és un do del Senyor que ha anat traçant les línies de la vostra vocació. Teniu biografies molt diferents, però hi ha una cosa en comú: heu estat objecte d'una crida (una vocació) a construir el Regne de Déu, a manifestar la seva Bondat i comunicar uns béns que no són vostres. Com us diré ara mateix: Rep, creu, ensenya i practica: "Rep l'Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis".
Els diaques són ordenats per al “servei” i no pròpiament "per al sacerdoci" (LG 29). És a dir per oferir en nom de Crist el sacrifici eucarístic. Segons sant Ignasi d’Antioquia, són els "encarregats de la diaconia de Jesucrist. Poden assolir moltes funcions: proclamar i explicar la Sagrada Escriptura, instruir al poble, batejar, distribuir l'Eucaristia, beneir el matrimoni, celebrar exèquies, guiar assemblees d'oració, promoure iniciatives de caritat, animar sectors de pastoral o comunitats eclesials, gestionar l'administració econòmica...
Però, allò més important no és el que poden fer sinó el que són: un signe sacramental de Crist servent que han de promoure la vocació a servir, comú a tot el poble de Déu. En nom de Crist i amb la gràcia del seu Esperit, els diaques serveixen i inciten a servir. Recorden també als altres dos graus de l'orde sagrat (preveres i bisbe) que la seva missió és un servei. El Concili Vaticà II ha donat un nou relleu a aquest ministeri, restaurant el diaconat permanent, al què poden accedir homes cèlibes i casats.
Al marge de la vostra santedat personal, el sagrament de l’Orde us capacita per actuar vàlidament en el nom de Jesucrist. L'Esperit Sant, rebut en el sagrament, tendeix a envoltar tota la vostra personalitat i també per a vosaltres val el que “Pastores dabo Vobis” afirma del prevere: "És cridat a ser imatge viva de Jesucrist"..., "a reviure en la seva vida espiritual l'amor de Crist Espòs envers l'Església esposa", i per això a "ser capaç d’estimar la gent amb cor nou, gran i pur, amb autèntica renúncia de si mateix, amb donació total, contínua i fidel" (nº22).
Aquí radica el sentit de la “unció” baptismal, que tots hem rebut. En la Bíblia, aquell qui rep una unció és consagrat per a una missió. La nostra limitació o el nostre pecat, si estem disposats a sortir-ne, no seran un obstacle per a Déu, que sorprèn sempre a tots elegint no el fill major, el més alt i fort, sinó un noi dèbil com David, en qui ningú no havia pensat. Els instruments més febles són els qui Déu sembla triar al llarg de la Història i també avui: tots nosaltres ho podem demostrar per experiència pròpia.
Això sí, Jesús, en enviar els seus primers col·laboradors a proclamar i instaurar el Regne, els vol lliures de llaços afectius i d'interessos, generosos en el servei, i els demana –sobretot– que el segueixin molt de prop: “Romaneu en mi, i jo en vosaltres”.
Jesús està parlant en la intimitat del Cenacle: és el seu discurs de comiat. “Romaneu” designa comunió de vida, participació del creient en la vida del Ressuscitat. I afegeix categòricament: «Sense mi no podríeu fer res». Afirma que serem absolutament estèrils si no restem units profundament a Ell. Per això, ser cristià exigeix aquesta experiència vital de Jesucrist, coneixement intern de la seva persona i apassionament pel seu Evangeli... I Jesús diu que el mitjà, per a mantenir en condicions aquesta unió amb Ell, és la seva Paraula que cal acollir en la fe, deixant que vagi esporgant i purificant les nostres realitats personals i comunitàries...
Jesús pren una imatge clàssica de la Bíblia: la vinya (cfr Is 5, 1). Però ara el sarment ja no és el Poble d’Israel sinó ell mateix que es presenta amb aquesta solemne afirmació, que tant li agrada a l’evangelista Joan: Jo sóc. Sota la imatge del cep hi ha la imatge d’aquella bardissa ardent del Sinaí. Ara Déu és present i de manera permanent en Jesús. Ell ha vingut a plantar la seva tenda, el seu tabernacle entre nosaltres. S’ha arrelat i ens convida a restar, a mantenir-nos empeltats en aquest cep en qui circula la saba divina. Només així la nostra adhesió serà total i podrem estimar-nos els uns al altres amb fets i veritat, i observar els seus manaments (2ª lectura).
Germans i germanes, preguem per tal que aquests nous diaques i tots els pastors del món, i tots els batejats, ens assemblem cada vegada més al Crist, Servent de Déu, que va venir no a fer-se servir sinó a servir. Com diria Ignasi de Loiola: “En tot, estimar i servir”.
+ Joan Piris, Bisbe de Lleida