Tots en tenim d’experiències negatives i hem estat ferits qualque vegada per les paraules de qui no ens ha volgut bé i, allò encara més dolorós, per les paraules de persones estimades o amigues. I, alhora, hem de demanar-nos si nosaltres mateixos no haurem ferit també a algú mitjançant el rebuig, la calúmnia o el descrèdit.
No hem d’amagar els nostres problemes o discrepàncies (de les que hi ha testimonis ja al Nou Testament) perquè som i serem sempre persones dèbils i haurem sempre de tractar amb persones dèbils. No es tracta d’amagar els nostres desacords: en el nostres grups, entre parròquies, amb el bisbe, etc. Però hauríem de pensar de quina manera aquestes circumstàncies afecten o no a la nostra credibilitat, perquè una comunitat que es baralla no és certament molt atractiva. Serà sempre més atractiu allò dels Fets dels Apòstols: “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots”. O allò que després es diu dels primers cristians: “Mireu, com s’estimen”.
La Carta als Efesis considera possible entre els batejats diferents mals: l’amargor, l’enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria, però demana canviar i per un motiu ben clar: “Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist”. Aquest és el tarannà dels cristians que ens ha de permetre construir comunitat (l’església de la misericòrdia i del perdó). Això és certament un do de la gràcia de Déu però, com a cristians, tenim el compromís (deure i ideal) d’edificar comunitats en les quals les paraules, tot i que sigui amb intenció de corregir, creïn comunió i no la destrueixin (Ef 4).
Podríem recordar també algunes de les malalties (guaribles) que darrerament ens ha assenyalat el Papa Francesc, que afebleixen el nostre servei, i entre les quals hi ha allò que ell anomena xerrameques, murmuracions, xafarderies, rivalitats i fins i tot calumnies que poden desacreditar els altres. Tot pot començar per poca cosa però va sembrant jull i sovint mata la fama dels germans. Ja el mateix sant Pau reprenia als cristians de Filips (2, 3-4. 14-15): “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables”.
El Papa deia que aquestes malalties són un perill per a tot cristià i poden colpir tant a nivell personal com comunitari. I que l’antídot per a la seva guarició és demanar la gràcia de sentir-se pecadors i de “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat. I afegia que la guarició és també fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura.
Així doncs, som cridats a mantenir-nos «en la veritat i en l'amor, i a créixer en tot fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament, va creixent i edificant-se en l'amor» (Ef 4,15-16).
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida