Nascut a Yecla, Múrcia, l’1 d’octubre de 1745.

Estudià a Yecla i més tard al col·legi universitat d’Oriola. Fou capellà i canonge de la que va ser església annexa al col·legi imperial de la Companyia de Jesús, a Madrid, i que, posteriorment va ser la catedral de Madrid.

L’any 1791 fou consagrat bisbe per la diòcesi de Panamà. El 1799 fou traslladat a la diòcesi de Nuestra Señora de la Paz, capital de Bolívia. Va visitar tots els termes del bisbat, ajudant els més necessitats i renovant i organitzant les parròquies. Va edificar un palau episcopal des dels fonaments i va multiplicar les obres de caritat al seu bisbat. Va residir a Nuestra Señora de la Paz fins el 16 juliol de 1809 quan, i com a ressò de la invasió napoleònica d’Espanya, havia esclatat la revolució independentista a Bolívia.

Va ser perseguit pels partidaris de la independència boliviana, pels anomenats revolucionaris. Ell era fidel al rei d’Espanya Ferran VII. Aquest el premià concedint-li la Gran Creu de l’orde americana d’Isabel la Catòlica. Se’l lloava com un bisbe d’un zel infatigable tant en paraules com en obres.

Quan fou nomenat bisbe de Lleida, la ciutat tenia uns 20.000 habitants i era plaça forta d’armes amb força importància. Les col·legiates a la diòcesi eren tres: Roda, Montsó i Albelda, totes tres a l’Aragó; mentre que el nombre de parròquies era de 243. Un seminari fundat l’any 1722 i que comptava amb 54 col·legials i 196 cursants. Els convents de monges eren tres, dos clarisses i un carmelita. De convents de religiosos n’hi havien 28 a la diòcesi.

L’onze de setembre de 1818 prenia possessió del bisbat. Pel camí de Barcelona cap a Lleida va morir a Tàrrega. No va tenir temps de veure el bisbat. El van enterrar a la catedral, vora el sepulcre del bisbe J. Sánchez Ferragudo.

Mn. Ramiro Viola González