Fill d’una família destacada de la noblesa catalana, els seus pares eren Hug Folch de Cardona i Beatriu.
Enmig del compromís de Casp (Acord pres a la vila de Casp el 24 de juny de 1412 pels nous jutges o compromissaris representants dels parlaments del Principat de Catalunya i dels Regnes d’Aragó i de València, per nomenar el successor del rei Martí l’Humà en el tron de la Corona d’Aragó. Aquest havia mort sense hereu legítim directe i sense haver-ne nomenat), la família Cardona era partidària del comte d’Urgell, més conegut com Jaume el Dissortat o el Desditxat.
El bisbe Cardona participà de manera activa en aquella contesa civil, però no en va veure el final ja que morí l’any 1411. En aquella guerra civil, els d’Urgell van perdre; qui en van sortir victoriosos van ser els partidaris de Ferran d’Antequera.
Pere de Cardona, el 15-VII-1411, va promulgar unes constitucions que actualitzaven les que hi havia a l’església lleidatana. Poc temps després moria (9-XII-1411)
En l’epitafi escrit en la seua tomba deia d’ell: Magis cum lege quam ad libitum suam Ecclesiam regere et gubernare voluit.
Fou un dels prelats turbulents –no sols ell- en aquelles baralles ciutadanes i del regne d’Aragó. Lleida vivia la lluita ben dividida entre dues bandes: els navesos, capitanejats per Simó de Navés; i els comesos, sota la direcció de Pere de Cescomes. Aquests partidaris de l’oligarquia lleidatana, que manava a la Paeria, estaven allunyats dels interessos del comte d’Urgell. Mentre que el bisbe, Pere Cardona, era partidari de Jaume, comte d’Urgell.
La Paeria controlava els moviments, viatges i tractes del bisbe, amb qui fos i on fos. Sobretot controlaven els seus desplaçaments a la localitat d’Agramunt, on hi solia residir el comte d’Urgell.
A la vegada va néixer una nova font de discòrdia a la Floresta. Una part de les terres eren del rei, i l’altra del duc de Cardona. La discussió versava sobre qui era l’amo de les terres reial de Castellots i de les Borges Blanques d’Urgell. Les discòrdies territorials no van acabar amb la mort del bisbe, sinó quan Jaume d’Urgell fou empresonat per Ferran d’Antequera.
D’una lletra dels seus temps: Segons nos stat dit, lo senyor Bisbe d’aquesta Seu es partit vuyt d’ací e es anat al senyor comte d’Urgell a Agramunt, fieyentse anar a Bellpuig.
Mn. Ramiro Viola González