Informació patrimonial:

 

Coneguda com la "catedral de les Garrigues", l'església parroquial és un magnífic exemple de l'arquitectura del segle XVIII. Cap a l'any 1769 els mestres Josep i Francesc Puig, pare i fill, van ampliar l'església del Sant Crist de Gràcia "perquè sia mes capas y servesca de Parròquia". A partir d'aquesta data és quan podem situar la construcció de l'actual temple. Les elegants proporcions i les seves esplèndides dimensions honoren un dels més bells exemples de les parròquies edificades al segle XVIII en les nostres Terres de Lleida.

Font: Informació extreta de L'informatiu del Bisbat de Lleida editat entre el 2001 i 2008

 

L'església de la Granadella (1774), anomenada també Catedral de les Garrigues, està situada davant d'una plaça que substitueix la ubicació de l'antiga bassa. La façana té un portal barroc molt ornamentat, al qual s'accedeix per una àmplia escalinata. A cada banda hi ha dos pedestals, decorats amb motllures i elements vegetals, damunt dels quals hi veiem dos parells de columnes estriades i rematades amb capitells d'ordre compost. La part posterior de les columnes està decorada d'igual manera. L'entaulament, molt treballat amb mètopes, dona pas a una fornícula central que conté la imatge d'un Crist ara decapitat, i envoltada amb gran profusió d'elements decoratius: volutes, elements vegetals, petxines, etc.

 

El campanar és de base quadrada, i dos cossos vuitavats superposats; és ple d'obertures com les del cimbori. L'interior consta de tres naus i està cobert amb volta cilíndrica, arcs torals i llunetes a la nau central, i amb volta d'aresta a les laterals. Té transsepte i cimbori. L'altar major és un frontó partit que cobreix una obertura en arc flanquejat per dues imatges. Dins de l'arc hi ha un Crist negre.

 

Altra informació:

 

Església parroquial de Santa Maria de Gràcia (barroca del S. XVIII, anomenada "catedral de les Garrigues" per les seves dimensions. Campanar de torre octogonal. En el cambril s'hi venera el Sant Crist de Gràcia, de gran devoció des del S. XIV (precisament l'església actual es va edificar en el lloc on ja hi havia un antic santuari dedicat al Sant Crist) amb fama de miraculós des del S. XVII, amb expoliació de la rica corona a la Guerra del Francès i amb misteriosa transformació el 1986. La imatge actual és de guix, perquè la valuosa talla -ja mig cremada a la Guerra del Francès- va ser totalment calcinada el 1936.

De la primitiva església en resten els murs, però no l'interior, enderrocat en la primera Guerra Carlina. Després va ser Comunitat i Col·legi de les monges de la Sagrada Família. En el terme: ermita de Sant Antoni (a 558 m. alt.): de façana románica (S. XIV) i porxo i nau barrocs (S XVII-XVIII). Fins al 1936 conservà dos bells retaules gòtics. A l'exterior: modern altar a la Mare de Déu de Montserrat.
 
Fets, costums i tradicions:
 
Dia dels Reis (6 de gener)
A la vigília posàvem les sabates grosses al balcó, amb ordi a dintre per als cavalls o camells; l'endemà hi havia «pepes de deu o de quinze» (cèntims) per a les nenes i cavalls de cartró o trompetes per als nens; tot molt barat, i als nens de cases pobres, que n'hi havia moltes llavors (1920), no els portaven res. La quitxalla feia molt soroll tot el dia amb els humils juguets, voltant pel poble en pla triomfal i exhibicionista...
Ara fan cavalcada de Reis, amb carrers il·luminats, especialment, són els Reis Mags que reparteixen les joguines al Casino, al Pla, o per les cases. En resum, una festa gairebé com a les grans ciutats, salvant distàncies.
 
Sant Antoni (17 de gener)
Abans, la gran foguera nocturna, al cim més enlairat de la serra de Sant Antoni, voltada pels quintos, que menjaven, bevien, cantaven i contaven rondalles i xafarderies del poble. Hi havia un cobert adossat a l'ermita en el qual s'arraulien si feia massa fred o havien begut massa, bo i esperant el moment de beneir els animals, que romanien ben guarnits, davant l'ermita, en la qual se celebrava una missa solemne i es cantaven els goigs, molt antics i d'una música dolça i trista. El mestre Emili Pujol els aprofità en part per a la seva composició Homenatge a Tàrrega, o sigui, una cançó d'enyorança del seu mestre Francesc Tàrrega, de qui en féu una bona biografia.
 
Sant Sebastià (20 de gener)
Ara no es fa festa i ningú no recorda ja que, abans de construir l'església parroquial actual (segle XVIII), hi havia allí, esguardant la bassa solitària, llavors del Pla, l'ermita de sant Sebastià, després de Nostra Senyora de Gràcia, a la qual s'anava en processó des de la parròquia antiga (ex-convent actual) per implorar al sant protecció contra la pesta (sant Roc no té tradició a la Granadella).
Relíquia d'aquella devoció fou, que sant Sebastià, amb les fletxes clavades per tot el cos, estava present a l'altar major de la nova església, amb una imatge de mida natural. Al seu costat, sant Montano, de la mateixa alçada, soldat romà i copatró de la Granadella. Abans hi havia bastants noms de Montano; ara creiem que no n'hi ha cap. Aquell gran altar, encimbellat pel Pare etern, va ser cremat el juliol de l'any 1936, junt amb els altres altars, algun dels quals, com el nostre dedicat a sant Ignasi (era l'antic altar de Torres) eren d'una bellesa arquitectònica (barroca) considerable.
Per alguna cosa hi havia a la Granadella cal l'Ignasi Torres. Sant Antoni era la festa major petita de la Granadella.
 
La Candelera (2 de febrer)
A l'església se celebraven les funcions habituals d'arreu: candeles enceses, etc. «Si la Candelera plora, l'hivern ja és fora. Tant si plora com si no plora, l'hivern ja és fora.»
 
Sant Blai (3 de febrer)
No era festa, com tampoc la Candelera, però molta gent, sobretot les dones, anaven a missa a buscar el pa beneït de sant Blai o sant Blasi, com deien els vells, i ens els menjàvem per a protegir-nos de mal de coll, angines, faringitis, etc.
 
Sant Josep (19 de març)
Festa grossa, perquè rara era la casa en què no hi havia cap Josep («de Joseps, Joans i ases, per totes les cases...»). Antany, els noms més abundants eran Josep, Ramon i Joan. En temps medievals: Peres, Bernats, Berenguers, Guillems, Miquels. I ara, Jordis, Alberts, Roberts, i altres nom de moda com els compostos, José Antonio, Juan Antonio, Pepito, etc. Els compostos famosos d'abans són Pere Miquel (típic de casa Guiu des de fa quatre segles), Pere Joan (fou típic de ca l'Aran durant moltes generacions), Pere Anton, que donà lloc a cal Perenton, Pere Franch, aquí nom i cognom, que ha donat lloc a cal Perefranc, de fa també potser quatre-cents anys.
 
La Quaresma (març-abril)
Abans era sonat el Dimecres de Cendra, en el qual els xicots del poble, sobretot els «quintos», anaven munits de grans cabassos de cendra, que espargien a la gent que passava. De vegades posaven pedres entre la cendra, amb mala intenció, i s'originaven veritables batalles campals. Fa uns 75 anys que a causa d'això hi va haver punyalades entre dos grups de fadrins contraris. Aquest fet motivà que, essent alcalde el Ramon Xipilla, es prohibís aquest bàrbar costum; així com altres usos, tals com el ja dit joc de cartes («set i mig», els «muntets», etc.), i el bàrbar costum dels «xants» (crits estrafets contra persones) que es feien de nit, emparats en la foscor dels carrers, car llavors no hi havia encara electricitat. Per les festes grosses (sant Antoni, festa major, etc.) s'il·luminava la plaça (l'antiga s'entén) amb torxes i teies posades en graelles i situades en llocs estratègics.
 
La Setmana Santa
El Diumenge de Rams, amb la missa llarga (per causa de la lectura de la «Passió» narrada en llatí) esdevenia un xic pesada. En canvi era brillant i solemne per la majestuosa processó entre rams d'olivera i els palmons farcits de llaminadures i llaços, alguns amb la bandera catalana. El costum de les masses, carraus i matraques i la simbòlica «matança de jueus» a l'ofici de tenebres venia ja del segle XV. El 1474, a Lleida, el Dijous Sant, amb la celebració de l'eucaristia, els monuments, i el Divendres Sant, amb la processó de penitents, presidida pels armats o soldats romans, eren els actes de més fervor. Aleshores la resurrecció de Crist se celebrava el Dissabte de Glòria, que s'anunciava amb el voleiar de les campanes. I l'endemà, Diumenge de Pasqua, se celebrava la processó del «retrobament» (el poble deia «encuentro»). Sortien les Caramelles i l'endemà, dilluns, la gent anava al camp, com ara, a menjar la mona a la Font del Freixinet, a la partida dels Obacs, és a dir, als paratges més bonics i agradables, on es feia xivarri i gresca.
 
 
 

 

Contacte
Telèfon: 
667 977 171
Adreça: 

Pl. de la Vila, 14; 25177  La Granadella (Lleida) 

 

 

Adscripció
Arxiprestat: 
Baix Urgell-les Garrigues
Equip pastoral
Administrador parroquial
Burca, Mn. Adrià
Barriada i Població
La Granadella
Diversos
Habitants: 
774
Horari de Misses
Hora: 
12:30
Dies: 
Diumenges i festius