El Papa Francesc va oferir, aquest dilluns 22 de desembre, en el seu discurs als cardenals i monsenyors de la Cúria romana per felicitar-los el Nadal en la Sala Clementina del Vaticà, un catàleg de probables malalties o temptacions, i va animar a confessar-se per preparar el cor per a la festa del naixement de Jesús.

En primer lloc, va advertir de la malaltia de sentir-se immortal, immune i indispensable. "Una Cúria que no es fa autocritica, que no s'actualitza i tracta de millorar és un cos malalt", va advertir. Contra la patologia del narcisisme, del creure's superior als altres en lloc d'una persona al servei de tots, va proposar la gràcia de sentir-se pecadors.

A continuació, va prevenir de la malaltia de el “martalismo”, de l'excessiva activitat, que també afecta a l'Església, de treballar sense detenir-se a contemplar a Crist. "El temps de descans és necessari", va dir: passar temps amb els familiars, respectar les festes... “hi ha un temps per a cada cosa”.

Tot seguit, va apuntar la malaltia de la insensibilitat humana, de posseir un cor de pedra, de perdre els sentiments de Jesús, que fa perdre la serenitat i la vivacitat, a qui la pateix. “No som màquines –va constatar el Papa-, hem de tenir els mateixos sentiments de Jesús”: humilitat, generositat...

Seguidament, va parlar contra l'excessiva planificació i el funcionalisme, malaltia o temptació que converteix a la persona d'Església en nero comptable o comercial. Contra això, va proposar l'antídot de no voler pilotar la llibertat de l'Esperit Sant, posar-li límits.

Després, va assenyalar la malaltia de la mala coordinació, que apareix quan els membres del Cos de l'Església no col·laboren entre si. El Pontífex va proposar la metàfora del cos que no obeeix al capdavant (Crist) -“el peu que li diu al capdavant: jo vaig pel meu costat”- i va demanar col·laboració entre les persones que segueixen a Crist.

La següent del catàleg va ser “la malaltia del alzheimer espiritual", de l'oblit de la història de la salvació, de la història personal amb el Senyor, del primer amor. El Papa Francesc va advertir que perdre la memòria de la trobada amb el Senyor porta a les persones a viure en els “capritxos” personals i adorant “els ídols que han fet amb les seves pròpies mans”.

Després, va advertir de la malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria, que “apareix quan l'aparença i els somnis de glòria es converteixen en el primer objectiu” del treball i el servei. Contra ella va recordar la recomanació de Sant Pau de “considerar als altres superiors de si mateix”, i va convidar a no ser enemics de la creu de Crist, sinó adoradors del dolor i el sofriment dels altres.

El Sant Pare va citar llavors “la malaltia de l'esquizofrènia existencial, la de viure una doble vida fruit de la hipocresia i el buit espiritual”. Els qui la sofreixen perden el contacte amb la realitat, sumint-se en un món paral·lel, i poden escudar-se en els seus títols universitaris o dels seus càrrecs. Per combatre-la, el Pontífex va demanar ser humils en la fe i en les obres.

I el Bisbe de Roma va parlar també d'una temptació de la qual ja ha advertit en diverses ocasions: la malaltia de la tafaneria, de la murmuració, que “és greu”, va assegurar: comença a fer una simple xerrada però s'instal·la en la persona convertint-la en llavor de zitzània. “Germans, guardem-nos del terrorisme de la tafaneria”, va demanar.

La següent malaltia del catàleg del Papa va ser la dels qui festegen els seus superiors per obtenir beneficis personals: persones “víctimes del carrerisme i l'oportunisme” que sempre pensen en què haig d'obtenir, en lloc d'en què puc oferir, persones "mesquines i infelices", va assegurar.

En l'altre costat, va situar als caps que fan de tot per obtenir el servilisme i la submissió dels seus subalterns, fins i tot humiliant-los, malalts de l'individualisme que vol retenir per sí els tresors del Senyor. El Papa va lamentar què ocorre "quan el més expert no posa el seu coneixement al servei dels altres” i va convidar a les persones més preparades a posar-se al servei dels altres i ser exemple de companyerisme i submissió.

La “malaltia de la indiferència respecte als altres” apareix quan un només pensa en sí mateix, i fins i tot arriba a alegrar-se de veure a l'un altre caure, va prosseguir el Papa.

El Papa Francesc va advertir seguidament de la malaltia de la cara fúnebre, que porta a tractar amb duresa i arrogància als altres, fins i tot amb severitat teatral, amb cara llarga, potser per guanyar-se el seu respecte. “L'apòstol ha d'esforçar-se per ser cortès, serè”, somriure i ser afable, mantenint l'alegria fins i tot als moments difícils, va dir.

En aquest sentit, el Papa va convidar als membres de la Cúria a no perdre mai el "esperit alegre, ple d'humor i fins i tot autoirònic”. Va destacar la importància del sentit de l'humor, i va confessar que per demanar-ho, cada dia resa l'oració de sant Tomás Moro (Cf.).

Continuant amb el catàleg de malalties, va parlar de la de “acumular béns materials, no per necessitat sinó per sentir-se segur”, que només pot portar tristesa, va dir, i va relatar una anècdota. En un temps en què els jesuïtes descrivien a la Companyia de Jesús com "la cavalleria lleugera de l'Església", un jove jesuïta mentre trastejava diversos llibres i coses pesades acumulades, va escoltar a un vell jesuïta que li va dir amb burla: I aquesta seria la cavalleria lleugera de l'Església...

També va advertir contra la malaltia de la divisió, recordant que Jesús deia que cada regne no es divideix en si mateix. La divisió entre els seguidors de Crist és com el foc amic entre o soldats del mateix bàndol, va dir, i va advertir de la síndrome del “cercle tancat”, amb el qual “la pertinença al grupet es fa més fort que la pertinença al cos sencer, fins i tot a Crist”.

La següent va ser la malaltia del profit mundà, que afecta a l'apòstol que s'exhibeixen per mostrar-se més capaços dels altres i transformen el seu servei a poder, buscant sempre insaciablement més poder, sense importar-li els mitjans que hagi d'usar.

Per il·lustrar-la, va parlar d'un sacerdot que cridava als periodistes per explicar-los i inventar assumptes privats dels seus germans, només per creure's poderós. “Volia fama, quant malament feia a l'Església... pobret!”, va exclamar el Papa.

El Sant Pare va dir que totes aquestes malalties són avui un perill, no només per a la cúria, sinó per a tots els cristians, per a les comunitats, moviments, grups i parròquies.

No obstant això, va recordar la cura a totes elles: viure en la veritat i la caritat. Crist és el cap i dóna força a cada membre de l'Església. "L'Esperit Sant guareix tota malaltia” -va afegir-, “és ell el promotor de l'harmonia”, i va afirmar que la curació és també fruit de la consciència de patir la malaltia, així com de suportar amb paciència i perseverança la cura.

La curació és també fruit de la consciència de la malaltia i de suportar amb paciència i perseverança la cura, va afegir.

Va agrair i va destacar el servei quotidià de la Cúria, assenyalant que en una ocasió va llegir que “els sacerdots són com els avions, són notícia només quan cauen, però són tants els que volen…”.

Finalment, va convidar a demanar a la Verge “que estimem a l'Església com la mestressa Crist, i tenir la valentia de reconèixer-nos pecadors necessitats de misericòrdia”, demanar-li a ella “que no tinguem por d'abandonar les nostres mans a les seves mans maternals”.

I va acabar el seu discurs de felicitació demanant que resessin per ell i saludant personalment als membres de la Cúria, que li van acomiadar amb un aplaudiment.

Us adjuntem l’enllaç on trobreu el discurs íntegre i un vídeo del mateix.