[07-11-25]  La senzillesa en l’existència del Pare Palau

Per Ester Díaz, carmelita missionera

Amb motiu de la festa del P. Francesc Palau, voldria parlar de la senzillesa, que és do i tasca alhora. És do perquè supera, sense proposar-s’ho, la dimensió humana. I és tasca perquè les persones han de posar el millor d’elles mateixes per afavorir-ne l’expansió i la profunditat, de manera que ompli el nostre entorn i el planeta. La qualitat de la senzillesa s’expressa en allò que no té artifici ni ostentació. Ens porta a créixer en la confiança en els altres. És el més lleuger dels valors: transparent, nítid. En definitiva, resulta ser un camí indispensable per a una vida plena.

Quan en l’existència humana o social preval el to de senzillesa, afirmem que l’escenari facilita l’experiència dels valors a nivell personal i de grup. I ho afirmem convençuts. Som conscients que hem encertat en l’essència d’alguna cosa important. Sí, és la seva prova irrefutable. La senzillesa té molts rostres: no ambicionar llocs destacats, negar-nos a posar com a model la nostra manera de fer allò que se’ns encomana, no publicitar les nostres capacitats al llarg del temps, fugir de les aparences, continuar l’obra que un altre o una altra va iniciar, treure lluentor a la nostra pròpia aportació, valorar el que fan els altres, etc.

Per procurar-ne l’expansió i la qualitat, què cal fer? Viure el dia a dia allò que se’ns ofereix en aquesta clau. Acollir i expressar amb autèntica senzillesa el que som en el que fem. Procurar que el receptacle de la pròpia expressió s’engendri de vida autèntica. Si no existeix o desapareix la senzillesa, ens quedem en una autèntica trivialitat. Frivolitat desbocada.

Ho descobrim en la presentació o el fer de persones rellevants a nivell social. Ens semblen autèntics oripells sense valor allò que no es pot custodiar dins d’aquest cofre. Tanmateix, assaborim amb delit el contingut que amaga la vida embolcallada per la simplicitat. Valorem les persones que desborden senzillesa i ignorem o fins i tot menystenim els seus oposats.

En quina situació descobrim el P. Francesc Palau? Fou un home de gran talla humana. Pertangué a aquella saga de persones senzilles que han poblat el nostre planeta i que han contribuït, sense ambicionar-ho ni tan sols pretendre-ho, a millorar-lo. Així va sostenir i enriquir la seva pròpia existència i la de tantes dones i homes que enriquien la plataforma que el sostenia a ell i als seus afins.