Cada inici de l’any litúrgic, preparant la celebració de Nadal, dediquem unes setmanes a contemplar la vinguda del Senyor Jesús: a esperar-la, a desitjar-la i a celebrar-la d’una manera especialment festiva. Per aquestes dates sempre recordem les paraules de Joan el Baptista: “Prepareu el camí del Senyor”. És una crida a la conversió, a la renovació, a la millora personal, i a l’obertura del cor a la Veritat, a la presència i a l’acció de Déu en nosaltres.

EL SENYOR VE i una vegada més reneix l'esperança en l'horitzó. Se'ns convida a obrir els ulls, els ulls del cor, a estar atents i vigilants per a reconèixer-lo i acollir-lo en les seves múltiples manifestacions. Però què significa per a mi estar vigilant avui? Com puc preparar la seva arribada? Tenim el Nadal a la vista i tot pot quedar en un somni: la injustícia segueix multiplicant la fam al món; el nostre cor segueix creient en la força dels diners, del poder, de la glòria. Cal demanar la gràcia d'obrir els ulls per mirar bé la realitat. Al cristià se li demana viure escrutant en tot el que passa, per tal de descobrir què vol Déu.

El Prefaci de la Missa d’aquest diumenge ens parla de dues vingudes de Crist que són dos moments forts d’una sola Història de Salvació. A nosaltres ens ha tocat viure entre la 1ª vinguda “en carn” fa ja més de 2.000 anys i la 2ª i definitiva vinguda “en glòria”. La millor actitud és Vetllar “confiats en la seva promesa”, realitzar en aquest temps el creixement i maduració que ell ens ha encomanat, segurs que allò que va començar en la primera vinguda arribarà a la plenitud en la segona.

Aquest temps d'Advent ens ofereix de nou l'oportunitat també de “demanar” quelcom ben concret, com diu l’oració de la Missa: “saber acollir amb els braços oberts la vinguda de Jesucrist”, “saber acollir amb bones obres la vinguda del vostre Fill...” “Obres” i no tan sols desigs, o il·lusions, o bons propòsits. Ens cal, doncs, revifar l'esperança cristiana.

En alguns àmbits hi ha un cert debat sobre la transcendència i la hipòtesi de la presència de Déu en la història. Un Déu que no es veu i que ha deixat la conducció dels esdeveniments del món en mans de la nostra llibertat. Això ha permès a alguns fer-se la il·lusió de ser els amos de tot.

L’Evangeli ens diu que som només administradors i que a cadascú ens ha estat assignada una tasca. No diu quina, però està clar que Déu no ens ha donat la vida per a gestionar-la sense cap sentit, sense cap meta. Cal viure tenint això en compte i buscant encertar. Indagar quina és la nostra tasca, la missió que ens ha estat encomanada, quina és la nostra vocació. I en aquest punt, sempre serà bo recórrer a la pregària i a bons consellers, que sabran ajudar-nos a elegir.

Per això, mantenir-se desperts és una indicació clara i precisa. Vivim entre el dubte i la certesa: en el Credo afirmem la nostra fe en què el Senyor ha de venir, però no sabem quan. Per això, cada dia repetim una de les més antigues pregàries de la comunitat cristiana: «Veniu, Senyor Jesús».

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida