Tipus
Ajudant a viure (Bisbe Joan)
Autoria
Producció
Data publicació: 
dg., 11/09/2014
Fitxer audio: 

Vivim molt amb mirada autorreferencial i per això busquem tant el reconeixement i la lloança. És freqüent l’expressió “sentir-me bé amb mi mateix”. Si al centre dels nostres interessos hi som nosaltres, difícilment hi ha lloc per als altres i per a Déu. El nostre perill és posar-nos de tal manera en primer pla, que gairebé pot dir-se que anem camí de convertir-nos en petits déus.

Deia el Papa Francesc a Brasil, en la Jornada Mundial de la Joventut 2013: “La gran temptació de l'Església és tenir llum pròpia i deixar de ser aquest ‘misterium lunae’ del que ens parlaven els Sants Pares. El misteri de la lluna. Es torna cada vegada més autorreferencial i s'afebleix la seva necessitat de ser missionera, facilitadora de la fe”.

És clar que si els batejats perdem la tensió de ser només el reflex de Crist, i pensem en brillar amb llum pròpia, deixem de tenir la consciència d'instruments i deixarem de ser dòcils al voler de Déu. Cal tenir la mirada posada en Déu perquè tot allò que fem és primer que res d'Ell. Viure cristianament ens reclama una donació generosa, però el primat és sempre de Déu, que ha volgut cridar-nos a col·laborar amb Ell i impulsar-nos amb la força del seu Esperit. En tota la vida de l'Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu... (Evangelii Gaudium 12). És aquesta convicció justament la que ens permet conservar l'alegria enmig d'una tasca tan exigent i desafiadora que aclapara totalment la nostra vida. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot.

Segons el Papa Francesc, una comunitat evangelitzadora experimenta que el Senyor ha pres la iniciativa (cf. 1Jn 4,10); i, per això, sap avançar-se sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per convidar els exclosos. Vol brindar misericòrdia, perquè ella mateixa ha experimentat la infinita misericòrdia de Déu i la seva força difusiva. Com a conseqüència, sap «involucrar-se», com Jesús, i es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble. Una comunitat evangelitzadora acompanya la gent en els seus processos. Sap esperar i aguantar apostòlicament, té molta paciència i evita maltractar límits. Fidel al do del Senyor, també sap «fructificar»: sempre està atenta als fruits, perquè el Senyor la vol fecunda. Cuida el blat i no perd la pau pel jull. Troba la manera que la Paraula s'encarni en una situació concreta i doni fruits de vida nova, encara que en aparença siguin imperfectes o inacabats. El deixeble sap donar la vida sencera i jugar-la fins al martiri com a testimoni de Jesucrist, però el seu somni és que la Paraula sigui acollida i manifesti la seva potència alliberadora i renovadora. Una comunitat evangelitzadora sap «festejar»: celebra i festeja cada petita victòria, cada pas endavant. I l'evangelització joiosa esdevé bellesa en la litúrgia i font d'un renovat impuls oblatiu enmig de l'exigència diària d'escampar el bé (EvG 24).

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida