És molt comú en àmbits eclesials parlar i proposar-se accions evangelitzadores i penso que el camí pasqual d’aquest Any de la Fe hauria d’aprofitar-se, si més no, per a fer una certa avaluació: som evangelitzadors? En què, com, quan i on?
Sabem que la millor manera d'evangelitzar (“d'il·luminar-ho tot des de l'Evangeli”) és un testimoni coherent de vida i de paraula, en permanent contrast amb allò que sant Pau anomena “els dominadors d'aquest món de tenebres”(Ef 6,12).
He rellegit el cap. 7è de la Constitució Conciliar “Lumen Gentium” del Vaticà II on s'insisteix en la funció que tenim tots els batejats per pròpia vocació de cercar el Regne de Déu, ocupant-nos de les coses temporals i ordenant-les segons el projecte de Déu..., guiats per l'esperit evangèlic..., des de dins, a manera de llevat. Al mateix temps se'ns demana “consagrar” totes les realitats humanes i convertir-les en sacrificis espirituals, que s'ofereixen al Pare en la celebració de l'Eucaristia en unió amb Jesús.
Es tracta, doncs, de la necessària ordenació justa de les estructures i institucions temporals per reconduir el món cap a Déu: tot el que implica la relació entre nosaltres (la família, la cultura, la vida social, l’art, la política, les associacions, la vida administrativa, la vida sindical, l’economia...) i tot allò que constitueix la nostra relació amb la natura (el treball, la transformació de matèries primeres, el treball científic o tècnic...).
¿Què estem disposats a “fer” –“entre tots i per al bé de tothom”– a fi de “rescatar” la nostra respectiva parcel·la, sumant-nos a la construcció d'un món cada dia més d'acord amb el voler de Déu manifestat en Jesús?
Cal sortir de les xarxes del nostre jo i de totes las reduccions "religioses" habituals i buscar en la Bíblia testimoniatges autèntics de creients: veurem que tots ells experimenten un contrast interior davant les perspectives de la fe que els demana de vegades un desarrelament exigent. I això provoca crisis, perquè Déu intervé en la nostra vida però no ens treu el pes de la nostra condició humana.
Llegiu la carta als cristians Hebreus quan parla de la fe, glossant la vida d’alguns testimonis (Hebr. 11, 8-10. 17-19. 35-38). Indiscutiblement és un llenguatge dur que no voldran escoltar aquells que busquen un Déu consolador que vingui a donar tranquil·litat a la seva vida, o que se envolten en un munt de proteccions asseguradores que els estalviï el risc de l’existència.
I aquest llenguatge, més tard, serà reafirmat per sant Pau (1Cor 4, 9-13.16) parlant dels apòstols seguidors de Jesucrist, duent-nos a mirar i entendre la fe com un camí difícil en el que les seguretats humanes desapareixen deixant-nos sols davant Déu, el qual no perquè ens estima deixa de ser menys exigent.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida