L’evolució de la nostra cultura en els darrers temps ha afavorit molt la progressiva afirmació i autonomia de la persona, cosa que cal considerar molt positivament tant per als individus com per a la mateixa societat. Tanmateix també trobem situacions en les que hom té la pretensió d’erigir-se en centre exclusiu i excloent, protagonitzant experiències i actituds individualistes que no contribueixen a una convivència constructiva. És més, poden distorsionar la relació entre llibertat i responsabilitat i això té conseqüències ètiques, sobretot si aquestes actituds perjudiquen o causen sofriment al proïsme. Som responsables no sols d’allò que fem sinó també de les seves conseqüències.
En aquest sentit, no són de rebut aquells comportaments preocupats preferentment pel propi bé, pel propi benestar, ignorant a consciència o despreocupant-se del bé i del benestar dels altres. I això té conseqüències més doloroses en situacions de crisi com la que vivim, quan hi ha tanta gent al nostre voltant que s’ho està passant molt malament. Els principis i valors de la vida social (responsabilitat, participació, bé comú, solidaritat, justícia, pau...) no són aspiracions ideals i s’han de convertir en experiència de vida.
Quan els cristians parlem de la capacitat de viure i de ser-per-als-altres de manera incondicional, com Jesús, no volem fer poesia. Sabem que fixar el benefici dels altres com a sentit únic de la pròpia vida és un plantejament de vida quasi bé heroic. Pot significar una experiència de despullament i de disponibilitat poc comú. Tota la teva persona, tot lo teu, al servei del bé dels altres: temps, capacitats, béns, salut..., sense passar de llarg davant les situacions.
Recordem allò que se’ns diu a l’evangeli: “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar”(Lc 10, 30-34).
En aquest sentit, resulta molt lluminós un pensament del Papa Benet XVI parlant de la necessitat de la caritat com a motor de desenvolupament en aquesta societat cada vegada més globalitzada que –segons ell– “ens ha fet més propers, però no més germans”.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida