Sota el llindar de la pobresa
La Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i la Adolescència (FEDAIA), amb 30 anys d’història i experiència impulsant canvis i transformacions en aquest sector, ha publicat fa unes setmanes un Informe del que vull fer-me’n ressò perquè parla de milers d’infants que no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques tot i que encara no van descalços i buscant menjar en els abocadors com en països en vies de desenvolupament. A la majoria de països de la Unió Europea, la crisi ha aguditzat encara més la situació de la infància més vulnerable i a Espanya, concretament, un 26,5% dels menors de 16 anys viu en una família on els ingressos es troben per sota del llindar del que es considera pobresa moderada.
L’Informe cita l’article 27 de la Convenció sobre els Drets dels Infants que diu que tots ells tenen dret a un nivell de vida adequat que els permeti desenvolupar-se com a persones i, si les famílies no poden atendre allò que és necessari, els Estats han de donar ajuts i programes de suport, principalment pel que fa a la nutrició, al vestit i habitatge. Com afirma l’ensenyament social de l’Església: “voldria recordar a tothom, en especial als governants que s’ocupen de donar un aspecte renovat a l’ordre econòmic i social del món, que el primer capital que s’ha de salvaguardar i valorar és l’home, la persona en la seva integritat.” (Benet XVI, Caritas in veritate 25). I tots sabem que les situacions de pobresa patides a la infància tenen grans repercussions en la vida adulta. La FEDAIA afirma que una millora significativa del benestar de la infància a casa nostra passa per repensar l’actual model econòmic i aprofitar l’esforç que s’està fent per sortir de la crisi per tal d’impulsar un nou model que garanteixi la sostenibilitat de les polítiques socials destinades a la infància i a les famílies.
En aquesta línia, consideren necessari invertir més en prevenció, detectant les situacions i intervenint amb rapidesa: és convenient identificar com més aviat millor els riscos d’exclusió social i els efectes que comporten per als menors d’edat (crear Centres Oberts d’atenció a infants i adolescents en risc d’exclusió; Xarxa público-privada d’atenció a les famílies; invertir en programes d’orientació, formació, seguiment, acreditació i inserció laboral; beques escolars per garantir l’accés a sortides i activitats extraescolars i de lleure; potenciar la figura de l’educador de carrer i la corresponsabilitat dels diferents agents socials i educatius en el foment d’actituds cíviques en els barris i ciutats; discriminació positiva en el mercat laboral; habitatges socials i ajudes per a evitar desnonaments...). I, per a gestionar millor aquesta situació, afavorir una mirada transversal de la situació dels infants i de les seves famílies actuant sobre els diferents àmbits que la provoquen. Això requereix voluntat política, sensibilització social, provisió de recursos, coordinació i treball en xarxa en un marc comunitari.
Tot i que no parlen directament dels infants i adolescents en risc d’exclusió, fora bo tenir com a un dels referents permanents les paraules de Jesús: "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt 25, 40).
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida