Projecte de Déu i fenomen social
Fa molt temps que el matrimoni i la família són qüestions discutides i realitats sotmeses a un procés de grans transformacions. No pot ser d’una altra manera si, com repetim una i altra vegada en els últims cinquanta anys, vivim un període nou de la història amb canvis accelerats, profunds i universals, que comporten greus dificultats i repercussions inevitables com totes les crisis de creixement (cfr. Gaudium et Spes 4,5,8 i 47). La família és un projecte de Déu, però és també una realitat sociocultural.
Malgrat tot, caldria no deixar de somiar en el gran servei que faríem els cristians si, davant qualsevol enyorança d’"un passat millor" idealitzat, ens entestéssim sobretot a proposar i encarnar realitats familiars d'acord a allò que Déu vol de l’ésser humà. Això és cada dia més necessari, atesa la pluralitat i complexitat de la societat actual i de la nova cultura, en la que “molts ja no aconsegueixen integrar el missatge evangèlic en l'experiència quotidiana; en molts ambients és més fàcil declarar-se agnòstic que creient” (cfr. Ecclesia in Europa 7 i 9).
Més encara. Cal afinar molt quan parlem del “concepte cristià de la família” i/o del “concepte de família cristiana”, sobretot perquè per assumir-lo i procurar viure’l cal absolutament una mirada de fe i el recurs a la Paraula de Déu, cosa que avui no podem demanar a tothom.
A la llum de la fe i de la Paraula de Déu la família cristiana “icona de la Trinitat” suposa membres cridats a ser diferents, iguals i solidaris a imatge del Déu U i Tri, i està cridada a ser signe rellevant, sagrament de l'amor que Crist té a la seva Església i de l'amor que aquesta li deu a Crist. Els seus membres estan cridats a revelar, a manifestar aquest mutu amor i són envigorits per ell. Des d’aquest plantejament creient l’Església Catòlica interpreta que Déu crida els esposos que s'uneixen en matrimoni sacramental a participar de la seva activitat creadora: “En el deure de transmetre la vida i educar-la... els esposos saben que són cooperadors de Déu i, en certa manera, els seus intèrprets” (Gaudium et Spes 50).
La imatge que l'Església té de la família és ben coneguda: fundada en un matrimoni públic, d'un home i una dona, perpetu, fidel, obert als fills i a la societat i curosa de la vida humana des del seu inici fins a la mort natural. L’Església creu que “abans que unitat jurídica, social i econòmica és una comunitat d'amor i de solidaritat” (Carta dels Drets de la Família).
Permeteu-me demanar amb modèstia però amb convicció que ningú tracti lleugerament qüestions com aquestes, perquè “tot allò que té relació amb el món dels afectes, de les relacions de parella, de la sexualitat i de la vida familiar, té una rellevància extraordinària per a la felicitat i infelicitat dels individus, per al desenvolupament ple i harmònic dels fills i per a la reproducció social de qualsevol col·lectivitat en l'ordre dels valors, les actituds i les creences.” (P.J. Gómez Serrano, Vida Nueva, nº 2.443, (2004)
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida