Podríem fer un llistat abundantde les idees que hi ha sobre Déu i, tal vegada, poques s'aproparien a la veritable imatge del Déu a qui ningú mai no ha vist i ningú coneix completament, com llegim a l'evangeli de Joan(Jo 5,37).
Però Déu se'ns ha manifestat al llarg de la història per donar-se a conèixer: "En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat..., però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill"(Hebr 1,1-2). És en Jesús en qui hem de buscar la veritable imatge de Déu que ell ens presenta de diferents maneres: com un Pare que ens estima i ens espera (Lc 15,11-24: paràbola del fill pròdig i del Pare misericordiós); com un Déu que ens busca cada vegada que ens allunyem d’Ell (Lc 15,1-10: l'ovella i la moneda perdudes); com un Déu que estima, però que també exigeix (Mt 25,14-30: paràbola dels talents); com el nostre Creador, que es deixa trobar si el busquem perquè és molt a prop de nosaltres (He 17,24-29).
La pregunta a fer-se seriosament és: qui és Déu per a mi? Quin sentit té Déu en la meva vida? Des de quines actituds personals parlo jo de Déu?: llibres, rutina, activitat; des de la pobresa personal del qui viu assegurat únicament en la fe i en la recerca contínua; o com a persona enamorada, que té la passió de Déu? (Jer 20,7).
La nostra idea de Déu influeix en la nostra vida a tots els nivells. Transmetem el Déu que vivim. I cada vegada que en parlo o m'hi dirigeixo, no està clar que estigui reflectint la seva verdadera imatge. Podem estar projectant el nostres raonaments, les nostres petites experiències i presentar imatges deformades que caldria desqualificar per tal de presentar i presentar-nos davant de la verdadera imatge de Déu (Pare, amic, mestre, senyor...), aquell Déu la glòria del qual és que l’ésser humà "visqui i sigui feliç" (St. Ireneu).
Podria ajudar-nos comparar la nostra idea de Déu amb la que Jesús presenta, i fer-ho el més sincerament possible, sense rebaixes, sense voler acomodar-la a aquells aspectes que a cadascú ens agraden més. Fins i tot caldria preguntar-se si sempre hem pensat això de Déu i, si no és així, com hem anat canviant fins a arribar a la imatge actual. Com li va passar a Job que, tot i les seves crisis, arriba a declarar: "Jo només et coneixia d’oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls"... (Job 42,5).
Perquè Déu és sorprenent, misteriós, desconcertant... i cal reconèixer-lo igualment en camins no prefixats. Ens cal un cor obert a les seves sorpreses. Moltes vegades se'ns ha dit que és important estimar Déu, i és veritat. Però molt més important és que Déu ens estima a nosaltres. "En això consisteix l'amor: no que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que Ell ens va estimar" (1Jo4,10). Aquesta és la "fe bàsica", saber-se acceptat per Déu: "Hem conegut l'amor que Déu ens té i hem cregut en Ell" (1Jo 4,16). El Credo dels Apòstols no és sinó l'afirmació de la confiança en aquest amor que Déu ens professa.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida